BRM

Es podria dir que BRM és el segon capítol del desig de Raymond Mays de tenir una marca britànica dominant a l’automobilisme. Mays va ser pilot en el període d’entreguerres i el 1933 havia sigut un dels fundadors, juntament amb Peter Berthon, d’English Racing Automobiles (ERA).
Passada la Segona Guerra Mundial, Mays i Berthon van decidir iniciar una nova companyia.

Situada a Bourne just darrere de la casa familiar de Mays, on també hi havia hagut ERA, BRM va pensar-se com un projecte d’orgull nacional britànic, un cotxe de gran premi que dominés l’escena com Auto Union i Mercedes havien fet als anys 30, però els inicis no van ser fàcils. El primer monoplaça de BRM va ser el P15, amb un espectacular motor V16 supercomprimit. Però problemes de fiabilitat i desenvolupament van fer que el potent vehicle no pogués participar mai de manera seriosa en cap gran premi abans que es canviessin les normes. Si més no, el P15 va aportar Tony Rudd al projecte. Rudd va ser cedit per Rolls Royce (fabricant dels supercompressors) i va acabar quedant-se a BRM 20 anys.

El P25 va ser el següent cotxe, fabricat ja quan Alfred Owen, un dels participants del fons fiduciari, va prendre el control total de l’equip, amb Mays i Berthon encara al capdavant del dia a dia de l’equip. El P25 va còrrer durant 5 temporades i va aconseguir la primera victòria de l’equip al mundial de Fórmula 1 en mans de Jo Bonnier. Però el 1960, entre amenaces de vaga dels pilots, Mays i Berthon van ser apartats. Tony Rudd va prendre el control tècnic total i Louis Stanley, gendre d’Owen, seria el representant de l’equip.

A partir d’aquests canvis i de les noves normes de 1961, l’equip va viure les seves millors temporades, culminant amb el títol de constructors i el de pilots de Graham Hill el 1962. Si bé el 1961 es va usar un motor Climax, van ser els anys dels motor 1500 cc V8 quan la marca estaria al capdavant, amb Hill i més tard Jackie Stewart guanyant fins a 12 curses, a més de subministrar cotxes i motors a equips privats. Però el principi del final va començar el 1966. Aquell any es va canviar la cilindrada a 3000 cc. Tony Rudd va projectar un inèdit motor H16 (efectivament dos V8 a 180º un a sobre l’altre). Tot i potent, el motor era pesat i poc fiable. La falta de resultats va provocar baixes: Hill va marxar a finals de 1966, Stewart a finals de 1967 i Rudd el 1969.

Es va dissenyar un nou motor V12 que seria l’arquitectura que es faria servir fins a l’última temporada de BRM. Entre 1970 i 1972 Pedro Rodríguez, Jo Siffert, Peter Gethin i Jean-Pierre Beltoise van aconseguir les últimes quatre victòries de l’equip. El 1974 Alfred Owen va retirar el suport del seu grup d’empreses i BRM va competir de manera molt precària entre 1975 i 1977, dirigit per Stanley però sense sumar ni un sol punt en aquests anys, finalitzant la seva existència de manera força penosa.

Si més no, BRM va aconseguir l’objectiu: és encara a dia d’avui l’única marca britànica que va guanyar els dos títols mundials de Fórmula 1 construint tant el xassís com el motor, a la Ferrari.