Opinió: Quan el mite s’empassa la persona

Aquesta setmana s’han complert 25 anys del gran premi de San Marino de 1994. Seria un gran premi qualsevol si no fos per la sèrie d’esdeveniments que van canviar la Fórmula 1 per sempre més, a cop de tragèdia. El cost va ser incalculable. Diverses lesions i dues vides humanes perdudes, les de Roland Ratzenberger i Ayrton Senna. 

Avui però no vull fer un record del que va passar aquells dies, sinó més aviat reflexionar sobre la naturalesa humana i sobre les percepcions que es tenen dels pilots que van morir envers els seus companys de graella que sí van tenir la sort de sobreviure.

És normal que quan algú mor, desitgem recordar aquella persona per les seves coses bones. Hi ha com una mena de norma no escrita que fa que, especialment en les setmanes i mesos després del decés, no es mencionin les taques o les possibles debilitats que tenia el finat.

Tot això fins a cert punt està bé, però a vegades es produeix una mitificació excessiva, exacerbada encara més avui pel món on vivim, on les xarxes socials no deixen espai per la reflexió i el record és una frase o un clip de YouTube de 30 segons.

Per a mi, a vegades aquesta mitificació excessiva perjudica les persones contemporànies de la persona desapareguda. Ningú es tan bo com ells, o encara pitjor, ningú pot arribar mai a ser tant bo com ells. És lícit trobar a faltar algú, fins i tot adorar aquella persona que ja no hi és, però no a costa de menysprear els que encara hi són. 

Posaré tres exemples en l’àmbit de la Fórmula 1. Vagi per endavant que no vull menystenir cap dels pilots mencionats. Els tres exemples seran el pilot que va morir massa d’hora, el pilot heroic i el campió del món veterà.

Hi ha desenes de pilots que han mort massa d’hora, sense arribar a complir el que s’esperava d’ells, però també n’hi ha centenars que han sobreviscut i tampoc han pogut arribar a ser el que volien. Quin record tindríem avui de Roland Ratzenberger si hagués completat la temporada 1994? Tenint en compte que corria per a Simtek, potser s’hauria qualificat per a la majoria de curses però ni en somnis hauria aconseguit cap punt. Seria un detall al final de la pàgina d’aquella temporada i fins i tot alguns agosarats dirien que era un mal pilot, fixant-se només en les estadístiques. Pensem en avui dia i com de ràpid es diu que un pilot “no val res”.

Per què Jules Bianchi és recordat i no altres pilots? Perquè Bianchi va morir al volant. És cert que el francès tenia gran potencial, però si no hagués patit el seu accident i hagués sofert un o dos anys complicats al volant d’un Sauber, seguiríem pensant en ell com en un campió sense títol? També es tenien moltes expectatives de Pascal Wehrlein, però precisament dos anys difícils a Sauber han acabat amb ell a la Fórmula E…

Si passem al segon cas, el del pilot heroic i espectacular, Gilles Villeneuve és l’exemple obvi. Arrel de la seva actitud de conduir encara que el cotxe caigués a trossos i d’aconseguir victòries en algun Ferrari complicat, la seva llegenda és enorme, combinada a més amb el seu final emprenyat amb Didier Pironi. 

Però oi que a altres pilots espectaculars no els tenim en tant alta estima? Per exemple, Jean Alesi, o Juan Pablo Montoya. Ells van sobreviure les seves carreres, de fet el colombià encara està en actiu, però molts valorarien a Montoya per sota de Villeneuve, malgrat que el sud-americà té dues Indy 500 al palmarès i les mateixes victòries que el canadenc.
I que dir d’Alesi, que va viure alguns dels pitjors anys de Ferrari també. El francès d’origen sicilià, tot i ser espectacular, ja no podia fer els miracles que encara es podien fer a principis dels 80. A mitjans dels 90 la professionalització de McLaren i Williams deixava ben poques engrunes per a Ferrari…

A Montoya i a Alesi se’ls recorda com una mica tocats de l’ala, i també ho era Villeneuve, què carai. Els tres eren homes que desitjaven ser els més ràpids en tot moment, però un va morir estil supernova i els altres dos no, i se’ls recorda de manera diferent.

Però potser el cas més flagrant de mitificació és el d’Ayrton Senna, que seria el campió del món veterà. Malgrat que ara només es destaquin les seves grans voltes de classificació, la seva lluita i les presumptes injustícies contra ell, Senna era una figura que polaritzava els aficionats, que o bé l’estimaven o bé no els agradava gens i preferien la tècnica d’Alain Prost o la determinació de Nigel Mansell.
Està clar que la pel·lícula “Senna” de 2010 hi va fer molt en aquest tema. Naturalment es destaquen els seus punts forts i es deixa a Prost com un manipulador, quan pràcticament eren iguals a l’hora d’intentar aconseguir la supremacia dins d’un equip.

Senna era polèmic i podríem dir que ell va ser el primer en portar un mundial a l’extrem. Avui en dia, després dels anys de Schumacher, és habitual veure als pilots arraconant-se els uns als altres, conscients de que no hi ha perill. Però Senna ho va començar a fer a finals dels 80 amb el seu propi company d’equip, i Senna, malgrat la justificació moral que pogués creure tenir, va col·lidir deliberadament amb Prost a ben bé 200 quilómetres per hora, 4 anys després de l’última mort d’un pilot en un Fórmula 1.

Per què Senna és més recordat, amb tres títols mundials i algunes accions discutibles, que Jack Brabham, amb tres títols mundials i un d’ells aconseguit conduint el seu propi cotxe? Perquè Senna va morir davant dels ulls de milers d’espectadors i Brabham per a molts ja no era un pilot, era un equip antic que va desaparèixer sense pena ni glòria.

És naturalesa humana, ho sé, però reflexionem-hi. Tots els pilots morts que he mencionat ni eren déus ni tampoc malignes; eren persones humanes, complicades, amb les seves virtuts i els seus defectes, i tot i que és difícil pels records i per la tristesa de les seves desaparicions, valorem-los en la seva justa mesura, tal com fem amb els vius. Que el record i la passió no sobrepassi l’objectivitat ni el realisme.