Però em seguia rondant el cap la pregunta: “és possible ser campió en un cotxe que no és el millor?” o ja no ser campió, sinó com a mínim lluitar per el títol mundial?
Per a definir candidats per a aquesta pregunta vam pensar en un sistema més o menys bàsic, però efectiu: l’equip del pilot en qüestió no podia haver sigut campió del món de constructors, ni haver aconseguit més d’un terç de les poles, victòries i voltes ràpides de la temporada, però al mateix temps haver tingut possibilitats reals d’aconseguir el títol mundial fins almenys la penúltima cursa.
23 pilots en 16 temporades compleixen amb tots els requisits. Els hem separat en tres articles, i avui és el torn dels que ho van aconseguir:
1973 – Jackie Stewart
(Tyrrell-Ford, 3 poles, 5 victòries i 1 volta ràpida en 15 curses)
El campionat 1973 d’Stewart és l’exemple perfecte d’aprofitar la lluita contra un equip que no imposa ordres d’equip. Lotus, amb Emerson Fittipaldi i Ronnie Peterson, tenia una minsa opció de mantenir el campionat viu a Monza: si Peterson hagués cedit la victòria al brasiler, Fittipaldi podria haver lluitat encara pel campionat tot i tenir-ho molt complicat. Amb la victòria de Peterson, Stewart va celebrar el seu títol ja a Itàlia.
Fos com fos, Lotus va guanyar el títol de constructors, va fer més poles, victòries i voltes ràpides que Tyrrell però la pitjor fiabilitat va afavorir a Stewart, que per altra banda, era respectat pel seu company François Cévert. Sense ordres tàcites, el francès no volia tanmateix guanyar perquè Stewart fes un error en pista, i cobria les espatlles de l’escocès.
1981 – Nelson Piquet
(Brabham-Ford, 4 poles, 3 victòries i 1 volta ràpida en 15 curses)
L’equip Brabham al 1981 era pràcticament un equip d’un sol cotxe. El company de Piquet Héctor Rebaque va sumar tant sols 11 punts. És possible que amb algú més competitiu Brabham hagués guanyat el títol de constructors, però no va ser el cas, i Piquet va acabar emportant-se el títol amb un cinquè lloc agònic davant els altres dos pilots que podien guanyar-lo, Jacques Laffite i Carlos Reutemann.
Es podria dir que Williams-Ford i sobretot Renault amb el motor turbo eren més ràpids, però la poca fiabilitat dels francesos i la guerra a Williams entre Reutemann i Alan Jones per les ordres d’equip va restar punts als rivals de Piquet.
1982 – Keke Rosberg
(Williams-Ford, 1 pole i 1 victòria en 16 curses)
El 1982 va ser un any estrany. El campió del món de constructors, Ferrari, ho va ser malgrat perdre a Gilles Villeneuve en accident mortal i a Didier Pironi amb lesions greus. Cap equip va guanyar més de 4 curses, i cap pilot en va guanyar més de dues. 23 punts van cobrir el top 10.
Keke Rosberg va endur-se el títol amb només 44 punts. Evidentment que el finès va aprofitar-se de les desgràcies a Ferrari: abans de l’accident de Pironi Rosberg era a 16 punts del francès, però també es cert que comptava amb un Williams-Ford que no podia fer res a les rectes davant la potència dels turbo que equipaven Ferrari, Renault i Brabham.
Rosberg només es va classificar un cop a la primera fila, fent la pole a Brands Hatch, i aquell dia el cotxe es va avariar…
1983 – Nelson Piquet
(Brabham-BMW, 1 pole, 3 victòries i 4 voltes ràpides en 15 curses)
Es podria dir que 1983 va ser una barreja de 1981 i 1982. De nou, Ferrari sembla tenir el paquet més competitiu però les avaries es reparteixen a parts iguals entre René Arnoux i Patrick Tambay, deixant-los sense opcions.
I com al 1981, Brabham sembla ser un equip d’un sol pilot. Aquest cop Riccardo Patrese era el company de Piquet, però pateix tantíssimes avaries que Brabham queda tercera al mundial de constructors. Alain Prost era el rival de Piquet però tres abandonaments a les últimes 4 curses van condemnar el francès de Renault.
Curiosament Nelson Piquet és l’únic en haver aconseguit guanyar dues vegades sense -aparentment- tenir el millor cotxe, i de fet el 1980 també va estar a punt d’aconseguir-ho.
1986 – Alain Prost
(McLaren-TAG, 1 pole, 4 victòries i 2 voltes ràpides en 16 curses)
Alain Prost és l’últim campió amb un cotxe manifestament inferior a un altre… i ja en fa 31 anys. El 1986, la combinació Williams-Honda era molt potent. Amb el llavors bicampió Nelson Piquet arribant a l’equip i Nigel Mansell que ja havia guanyat les seves primeres curses, els monoplaces de Didcot van fer la majoria de les voltes ràpides i victòries. I fins i tot el Lotus-Renault d’Ayrton Senna i els Benetton-BMW posaven les coses difícils a una McLaren-TAG ja en el seu tercer any d’existència.
Però si més no era fiable, almenys en el monoplaça de Prost, ja que el de Keke Rosberg va avariar-se en 9 curses, no permetent a l’equip lluitar pels constructors. Sigui com sigui, Prost va aconseguir arribar a l’última cursa amb una possibilitat. Aprofitant la famosa punxada de Mansell i arribant a meta amb el combustible just, el “Professor” va aconseguir el seu segon títol.
Com es pot veure, hi va haver tres campions (anys 1981 a 1983) en tres anys consecutius. Més enllà dels mèrits de Piquet i Rosberg, el que és una constant en aquelles temporades es la lluita dels equips “garagistes” encara amb els motors Ford DFV i l’ingeni a l’hora de dissenyar el xassís contra la potència bruta dels turbo que feien servir Renault i Ferrari.
Les altres dues temporades són més aviat arrel d’un pilot derrotant un equip amb lluites internes.
A la propera edició comentarem aquells que ho van intentar però no ho van aconseguir…
