Colors: L’origen dels colors de la Fórmula 1

Avui comencem una nova sèrie d’articles que aniran apareixent de tant en tant mentre no hi hagi assumptes més immediats. Fa temps que volia parlar dels colors de la Fórmula 1. L’automobilisme és un esport eminentment visual, i els cotxes són avui en dia anuncis mòbils. Cada any al principi hi ha expectació per saber quina serà la pintura i els patrocinadors que embelliran (o no) la graella, en un fet que no passa a gairebé cap més esport. En cap altre esport amb tanta visibilitat com la Fórmula 1 els equips canvien gairebé cada any de colors, i realment seria inimaginable veure el Barça uns anys de blaugrana i uns altres de groc perquè un patrocinador ho mana.

Començarem per explicar d’on vénen els colors clàssics del motor. Gairebé des de l’inici de les curses fins la liberalització del patrocini a finals dels anys 60, cada país tenia el seu color per identificar els fabricants o entrants del cotxe. La idea va ser del comte Eliot Zborowski, pilot estatunidenc i pare del pilot d’entreguerres Louis Zborowski. Per a l’edició de 1900 de la copa Gordon Bennett, Zborowski va suggerir que cada país participant pintés els seus cotxes d’un color. Hi havia tres cotxes francesos, un belga, un alemany i un d’Estats Units, i se’ls van assignar el blau, el groc, el blanc i el vermell. Els francesos, a excepció feta de Renault, sempre més han anat de color blau.

Aquesta elecció de colors va influir directament en el British Racing Green, el verd que tradicionalment representa els cotxes britànics. El 1902 van participar els primers cotxes britànics a la copa Gordon Bennett i de fet va guanyar un Napier, que anava pintat de color verd oliva. L’any següent va tocar-los a ells organitzar la copa i ho van fer a Irlanda, que llavors encara era part del Regne Unit. Els cotxes van usar de nou el verd en honor a Irlanda, i durant força anys els tons de verd usats van ser més clars que no pas els que van popularitzar Lotus i BRM ja al mundial de Fórmula 1 i que finalment van ser codificats al reglament esportiu.

El vermell, com hem vist, era originalment el color dels Estats Units. Itàlia no tenia un color definit fins que el 1907 el príncep Scipione Borghese, juntament amb el periodista Luigi Barzini i un mecànic anomenat Ettore van guanyar la cursa Pequín-Paris en un Itala de color vermell. Per celebrar l’esdeveniment, Itàlia va instaurar el “rosso corsa” com el seu color de competició, que gairebé totes les marques sense excepció han fet servir. 

Els americans van haver de canviar els seus colors nacionals cap al blanc amb detalls blaus, però també és cert que ells van adoptar els patrocinis abans, i només usaven els colors quan competien en grans premis o bé a Le Mans. Briggs Cunningham va ser el primer en usar dues ratlles blaves des del morro al darrere del cotxe, però més tard equips com Ford, Shelby o Eagle van invertir els colors, amb el blau com a principal i les ratlles blanques, que s’han convertit amb el temps en els colors del país.

El color d’Alemanya és encara el blanc. BMW el fa servir sempre, però per exemple Mercedes i Audi duen un gris metalitzat. Aquest color es va popularitzar als anys 30, quan Mercedes i Auto Union dominaven els grans premis. Durant anys, el mànager Alfred Neubauer i el pilot Manfred von Brautchitsch van popularitzar la llegenda que a l’Eifelrennen de 1934, el Mercedes W25 pesava un quilo més del permès i durant la nit els mecànics van rascar la pintura, deixant l’alumini lluent a la vista. Von Brautchitsch va guanyar aquella cursa i des de llavors la premsa va anomenar els cotxes alemanys les “fletxes de plata”, amb Auto Union també usant l’alumini sense pintar.

La realitat sembla més prosaica. En aquells temps s’usava ja l’alumini sense pintar en aeronàutica, i els primer Mercedes sense pintar ja va aparèixer el 1932. A més, en heràldica, tant el blanc com el gris se’ls denomina “argent”, així que tècnicament els alemanys no han canviat mai de color…

Després de la Segona Guerra Mundial i amb l’adveniment dels campionats mundials, es van codificar els colors al reglament esportiu, tot i que es permetien excepcions. Lotus va afegir una banda groga al British Racing Green, els cotxes privats de Rob Walker eren blaus tot i ser britànic, els Brabham corrien en verd i or, els colors d’Austràlia, malgrat ser inscrits com a equip britànic, i els McLaren van ser primer blanc-i-verds (per la pel·lícula “Grand Prix”), després vermells i finalment taronges. Cap dels colors representava ni Gran Bretanya, d’on era l’equip, ni Nova Zelanda, nacionalitat de Bruce McLaren. 

El 1968, tot i que generalment es reconeix l’honor a Lotus, el primer equip en aparèixer pintat amb els colors d’un patrocinador a la Fórmula 1 va ser el Team Gunston de Rodèsia (avui Zimbabwe) amb John Love i Sam Tingle al primer GP de l’any a Sud-àfrica, mentre que els Lotus amb Gold Leaf començarien a aparèixer a les curses europees. Dos anys més tard es van relaxar les normes sobre els colors nacionals, i des de llavors els patrocinadors han dictat els colors dels equips, 

Només algunes excepcions han mantingut o reviscut els colors nacionals. Ferrari és la principal, tot i que el to de vermell s’ha anat aclarint amb els anys, i també Mercedes, però cal recordar el verd metàl·lic de Jaguar, o el taronja d’Holanda que va dur Spyker en la seva única temporada.

Per cert, els colors nacionals d’Espanya són el vermell amb el capó groc. Quan HRT va participar al mundial no va fer servir pas aquests colors i que jo recordi, només Paco Godia va còrrer amb els colors espanyols al mundial de Fórmula 1.