1. Stirling Moss
(millor resultat: subcampió, 1955, 1956, 1957 i 1958)
Stirling Craufurd Moss va néixer a Londres el 17 de setembre de 1929. La familia Moss vivia a Bray, on el pare Alfred, que havia quedat setzè a les 500 Milles d’Indianàpolis de 1924, exercia de dentista. La passió inicial de l’Stirling i de la seva germana Pat va ser muntar a cavall, i els dos participaven en competició, però tant un com l’altre van acabar passant-se als cotxes malgrat l’oposició del pare. Pat Moss va guanyar tres ral·lis internacionals i era reconeguda com una de les millors pilots de sempre.
Però avui ens centrarem en el seu germà gran. Amb 19 anys, Stirling Moss va usar els guanys que havia aconseguit muntant a cavall per comprar-se un Cooper. Ja feia un any que havia començat a competir amb un BMW, però això ja seria més seriós. Aquell 1948 ja va guanyar la seva primera cursa amb el Cooper,
La primera gran victòria internacional va ser el 1950 al volant d’un Jaguar, guanyant el Tourist Trophy a Dundrod, Irlanda del Nord. Ja de jove Moss va mostrar la seva habilitat per conduir el que fos, des de monoplaces a cotxes sport passant per cotxes de ral·li. En l’apartat dels ral·lis, va ser segon al ral·li Montecarlo el 1952, i va guanyar tres vegades la Copa d’Or de la Coupe des Alpes, ral·li molt popular als anys 50.
Ja el 1951 va debutar tant a la Fórmula 1 com a Le Mans. El seu lema era “millor perdre de forma honorable en un cotxe britànic que guanyar en un d’estranger”, i les seves primeres curses varen ser amb marques angleses. Al GP de Suïssa va quedar vuitè a bord d’un HWM-Alta, mentre que a Le Mans va haver de retirar el Jaguar XK120 però no abans d’haver fet la volta ràpida. També aquell any, Enzo Ferrari va convocar-lo a Itàlia per pilotar un dels seus cotxes, però quan Moss va arribar va descobrir que no correria i que seria Piero Taruffi el pilot. Moss es va indignar amb el canvi d’opinió de Ferrari i va jurar no pilotar mai per l’Scuderia.
Les dues temporades següents no li van reportar massa èxits. Corrent amb HWM, Connaught, ERA i Cooper, el seu millor resultat va ser un sisè a Alemanya però en aquell temps el sisè no sumava punts encara. Si més no, va ser segon juntament amb Peter Walker conduint un Jaguar a les 24 hores de Le Mans de 1953. Encara més important, Alfred Neubauer, el llegendari cap d’equip de Mercedes, s’havia fixat en aquell pilot i va suggerir-li que es comprés un monoplaça millor per jutjar millor la seva habilitat.
I dit i fet. El 1954 Moss va comprar-se un Maserati 250F i entre algunes avaries mecàniques va aconseguir el seu primer podi a Bèlgica en un any dominat per la superioritat dels Mercedes que havien aparegut a mitja temporada. Aquell any Moss va guanyar també les 12 hores de Sebring, i tot això va portar a un test amb Mercedes. Era coneguda l’aversió de Moss a pilotar per equips estrangers, i molt menys alemanys, però la professionalitat i la impressionant preparació de Mercedes van convèncer al britànic.
Després de les Mille Miglia de 1955. Rudolf Uhlenlaut (dissenyador), Jenkinson, Neubauer i Moss.
El 1955 va ser la millor temporada de Moss fins al moment. Amb Mercedes, va ser subcampió del món de Fórmula 1 darrere del seu company i amic Juan Manuel Fangio, va guanyar el seu primer gran premi a Aintree i va aconseguir una pole i dos podis més. Va guanyar també a la Targa Florio i sobretot les Mille Miglia, on ell i el seu copilot, el periodista Denis Jenkinson, van marcar el rècord de velocitat de la prova, usant notes i gestos com a precursor de les notes actuals dels pilots de ral·li. Malauradament el somni de Mercedes es va acabar aquell any; la marca es va retirar després del desastre de Le Mans en que van morir més de 80 persones. Fangio i Moss compartien cotxe i eren líders quan Mercedes va ordenar la retirada de la cursa per no ferir sensibilitats.
Fangio se’n va anar a Ferrari i Moss va tornar al Maserati 250F, ara ja de forma oficial amb la marca. Moss va guanyar dues curses i va quedar darrere de l’argentí un altre cop. La història es repetiria el 1957: Fangio, amb Maserati, va guanyar el seu cinquè i últim títol, mentre que Moss amb Vanwall tornava a ser subcampió. Juntament amb Tony Brooks havia aconseguit la primera victòria per a un monoplaça britànic a la Fórmula 1, i va guanyar dues curses més.
Victòria amb Vanwall, Aintree 1957.
Potser l’any que va tenir el títol més a prop va ser el 1958. El seu rival va ser Mike Hawthorn pilotant un dels Ferrari “odiats” per Moss, mentre ell seguia amb Vanwall. Moss va guanyar quatre curses contra la única de Hawthorn. De les 4 victòries, la primera va ser al volant d’un Cooper-Climax, i Moss va ser el primer pilot en guanyar un gran premi de Fórmula 1 amb el motor al darrere.
Potser el moment decisiu de l’any va ser a Portugal. Els comissaris volien desqualificar Hawthorn per haver anat en direcció contrària després d’una virolla, però Moss, de manera esportiva, va declarar que el seu compatriota no havia fet res incorrecte. La penalització li hauria costat sis punts a Hawthorn i finalment va guanyar el títol per un sol punt…
A partir de 1959 va còrrer exclusivament per a l’equip privat de Rob Walker. El primer any conduïa el mateix cotxe que el campió Jack Brabham, és a dir, un Cooper, i obtindria un parell de victòries i un tercer lloc al campionat. El 1960 va tornar a ser campió Brabham, Moss va tornar a obtenir dues victòries i va ser tercer de nou al mundial, però aquest cop a bord d’un Lotus-Climax. Però també va patir un fort accident a Spa, amb lesions a les cames i a l’esquena.
El 1961 les normes van canviar i Ferrari amb el 156 “morro de tauró” va dominar, però Moss va derrotar els italians als dos circuits de pilot: Mònaco i Nürburgring. Va acabar el mundial tercer per tercer any consecutiu.
Victòria a Mònaco 1961. Noteu els panells laterals absents per a millor refrigeració.
Ja feia uns anys que Fangio s’havia retirar i Moss, tot i no tenir cap títol, era reconegut com el millor pilot de la graella. Per a la temporada 1962, Enzo Ferrari, 11 anys després, va tornar a aproximar-se a Moss i li va demanar què faria falta perquè pilotés un bòlid de Maranello. El pilot va contestar-li que volia un 246 en els colors de la British Racing Partnership per a les curses de sport, i un 156 amb els colors de l’equip de Rob Walker. I Ferrari va dir que sí a tot.
Aquell 1962 s’haurien vist 2 o 3 Ferraris vermells i un Ferrari blau fosc probablement quedant davant de tots ells, però no ho vam arribar a veure. Mentre esperava el Ferrari, Moss va participar en una cursa no puntuable amb el Lotus-Climax i va patir un greu accident, probablement a causa d’un accelerador bloquejat a fons. El pilot va estar tres setmanes en coma i sis mesos amb el costat esquerre del cos paralitzat, però es va acabar recuperant.
Així va quedar el Lotus després de l’accident de 1962.
L’any següent Moss va fer un test amb Lotus i tot i només ser algunes dècimes més lent que en anys anteriors, Moss va decidir retirar-se al sentir que “no tenia el control instintiu d’abans”. A partir d’aquell any el pilot va treballar com a comentarista per la cadena americana ABC fins l’any 1980, en que als 50 anys va tornar a la competició pilotant dues temporades un Audi al britànic de turismes. De tant en tant va participar en alguna cursa fins que el 2011, als 81 anys, va retirar-se oficialment. Va ser nomenat Sir l’any 2000, i avui en dia encara segueix anant a esdeveniments relacionats amb el món del motor.
Indubtablement Stirling Moss és el millor pilot de la història sense un títol mundial. Un home no queda quatre vegades subcampió, tres vegades tercer, guanya 16 curses, 16 poles i 19 voltes ràpides sense ser un gran pilot, especialment en l’època dels anys 50 i 60. En el moment del seu accident tots els pilots consideraven que era el millor de la graella i això ja és prou reconeixement. Entre les eres de Fangio i Jim Clark, ell va ser el pilot dominador, tot i que potser en ocasions li va faltar l’instint assassí de Fangio, a qui no li importava canviar d’equip si considerava que les seves opcions milloraven, o la capacitat tècnica de Brabham, que va ajudar a fer campió Cooper. Moss ha reconegut també que no haver pilotat per Ferrari probablement li va costar aconseguir algun títol, i també el mateix Enzo va reconèixer que es penedia de no haver pogut fitxar Moss. Paraula de Commendatore…
