13. Chris Amon
(millor resultat: cinquè, 1967)
Christopher Arthur Amon va néixer el 20 de juliol de 1943 a Bulls, Nova Zelanda. Fill únic de ramaders d’ovelles que tenien una bona posició econòmica, un cop acabada l’educació obligatòria va aconseguir que el pare li comprés un Austin A40, amb el qual va competir en curses locals i pujades. Posteriorment conduiria un Cooper de 1500cc i un Maserati 250F, però va ser quan va adquirir el Cooper T51-Climax que el seu compatriota Bruce McLaren havia usat al campionat de Fórmula 1 que va començar a destacar. Amb el cotxe va participar al campionat d’hivern de Nova Zelanda. Tot i fer un bon paper, va tenir problemes mecànics. Afortunadament, l’Scuderia Veloce va inscriure’l amb un altre T51 i sota la pluja al circuit de Lakeside va destacar.
A la cursa hi havia Reg Parnell, britànic propietari d’un equip privat de Fórmula 1, que li va oferir fer el viatge cap a Europa per disputar el campionat de 1963. Tot i no aconseguir cap punt aquell any i acabar la temporada amb tres costelles trencades en un accident a Monza, Amon va fer bona feina. Generalment va superar els seus companys d’equip i va acabar setè en dues ocasions. No es podia fer molt més amb un cotxe de la temporada anterior.
Entre 1963 i 1964 Reg Parnell va morir i el seu fill Tim va prendre el control de l’equip. S’esperava obtenir motors Climax amb injecció, en comptes dels de carburador de 1963, però l’equip va acabar amb motors BRM que no eren tant potents. Va obtenir alguns bons resultats en curses no puntuables, i els seus primers punts per un cinquè lloc a Zandvoort, però també va abandonar en cinc curses per avaria. Però la cosa anava a empitjorar. Per al 1965, a Parnell li van oferir millors motors BRM si feia còrrer a Richard Attwood com a pilot. L’equip va acceptar l’oferta de BRM i va deixar a Amon sense cotxe.
Bruce McLaren va aprofitar l’ocasió i va fitxar el seu compatriota, però tot just estava començant i no va poder oferir-li un monoplaça a Amon, tant sols alguna cursa a la Can-Am. A Europa Amon va fer la pole a les 24 hores de Le Mans i va disputar dos grans premis sense punts. La temporada següent va ser igual per a Amon. Sense seient McLaren a la Fórmula 1, va disputar una cursa amb Cooper. Millor van anar les coses a la Can-Am (dos podis) i a Le Mans, on McLaren i ell van guanyar les 24 hores amb el Ford GT40. Precisament arrel d’aquesta victòria Enzo Ferrari va trucar-lo i va fitxar-lo per a 1967. Amon considera que “des de llavors, en Bruce i jo no vam tenir exactament la mateixa relació. Crec que em veia com a part del futur de l’equip”.
A pesar de guanyar les 24 hores de Daytona, Amon va tenir uns inicis durs a Ferrari. Tenia com a companys a Lorenzo Bandini, Mike Parkes i Ludovico Scarfiotti, però Bandini va morir a Mònaco, Parkes es va trencar les cames a Spa i Scarfiotti va decidir plegar temporalment, deixat a Amon com a únic pilot dels de Maranello. Tot i això, va acabar l’any en la cinquena posició, havent aconseguit quatre podis i establint-se com un pilot a tenir en compte.
Van seguir els bons moments el 1968. Juntament amb l’enginyer Mauro Forghieri, van experimentar amb els primers alerons sobre el motor. Va obtenir tres pole-positions però només un podi a Brands Hatch, acabant desè al campionat. Una de les curses que podria haver guanyat va ser el gran premi de Canadà, on liderava amb més d’un minut d’avantatge fins que una avaria el va fer abandonar un cop més. Si més no, aquella temporada va guanyar dues curses a les Tasman Series d’Austràlia i Nova Zelanda, on va ser subcampió.
Però el 1969 la cosa empitjorava per a Ferrari. Amb problemes econòmics i pendent de la compra per part de FIAT, l’equip va anar perdent competitivitat. Això no va impedir que a principis d’any Amon fos campió de les Tasman Series amb un Ferrari Dino de F2. Però a Europa les coses no anaven tant bé. De nou era líder a Montjuïc quan va trencar-se el motor V12. De fet, només va sumar quatre punts per un tercer lloc a Zandvoort i va marxar a mitja temporada, convençut que ni el V12 ni el nou bòxer 12 serien fiables. Aquesta seria una de les pitjors decisions d’Amon; els diners de FIAT permetrien la resurrecció de l’equip, que guanyaria 3 títols de pilots i 4 de constructors en els següents 10 anys.
Amon, Forghieri i el seu casc característic
Amon va fitxar pel nou equip March pel 1970, i la cosa va començar bé, amb una victòria al gran premi no puntuable a Silverstone. Durant la temporada va sumar tres podis i va acabar vuitè, però va marxar per divergències amb el dissenyador Robin Herd i el futur president de la FIA Max Mosley (L’ema i la hac de March). D’aquí va passar a Matra, de nou amb un bon inici amb victòria al gran premi d’Argentina que tampoc era puntuable. En les dues temporades que va ser a l’equip francès va sumar dos podis i dues pole positions, però també mala sort com perdre la visera a Monza 1971 mentre era líder o patir una punxada a Clermont-Ferrand 1972 mentre també era líder.
Matra va plegar i el 1973 només va tenir 5 curses per a Amon, repartides entre l’equip Tecno (amb qui va sumar un punt) i l’equip Tyrrell, en el que no va fer bon paper a Canadà i no va còrrer a Estats Units després de la mort de François Cévert. Per a 1974 va establir el seu propi equip. L’Amon F101 tenia detalls interessants però no era prou ràpid, i el pilot neozelandès va patir la ignomínia de no classificar-se en dues curses. Mentre tenia el seu propi equip, Bernie Ecclestone va oferir-li fitxar per Brabham (que aniria tornant-se més i més competitiu), però Amon va decidir ser lleial als que havien treballat amb ell. Finalment Chris Amon Racing va deixar d’existir i va participar a les dues últimes curses amb BRM, obtenint un novè lloc a Watkins Glen.
El 1975 semblava que la cosa s’havia acabat. Va competir a les Tasman Series i va guanyar una cursa, però no va tenir feina fins que va conèixer a Mo Nunn, propietari de l’equip Ensign. Va disputar un parell de grans premis amb ells sense resultats, però Nunn i Amon van treballar bé i van decidir seguir junts el 1976. A pesar de qualificar bé i d’obtenir dos punts, patir una trencada de suspensió a Suècia mentre era tercer i més tard veure el greu accident de Niki Lauda a Nürburgring van fer repensar la carrera d’Amon. Va disputar una cursa més amb Walter Wolf i el 1977 va iniciar la Can-Am amb l’equip canadenc, però va deixar-ho perquè “ja no gaudia gens”. El seu lloc el va ocupar un tal Gilles Villeneuve i Amon més tard recomanaria el jove canadenc al seu vell cap, Enzo Ferrari.
Des de llavors va dedicar-se al negoci familiar, la granja d’ovelles de Nova Zelanda, i també va col·laborar amb Toyota, participant en anuncis i posant a punts models de la marca japonesa. Va morir als 73 anys el 3 d’agost de 2016 després d’una llarga lluita amb el càncer.
Moltes vegades es comenta que Chris Amon va ser l’home amb més mala sort de la Fórmula 1, al no haver pogut guanyar mai ni un sol gran premi. De fet, Mario Andretti solia comentar que si en Chris hagués tingut una funerària, la gent s’hauria deixat de morir. Amon preferia pensar que de fet, va tenir molta sort perquè va veure molts companys ferits o morts durant la seva carrera.
Era Amon prou bo per a ser campió? Va prendre algunes decisions errònies en la seva elecció d’equips, però tenia talent i sobretot molta habilitat per posar a punt un monoplaça. L’última paraula la té Mauro Forghieri: “Era el millor pilot de proves amb qui he treballat. Crec que el seu talent només es podia comparar amb el de Clark. Ho tenia tot per ser campió del món però la mala sort no el va deixar”.
