12. Tony Brooks
(millor resultat: subcampió, 1959)
Charles Anthony Standish Brooks va néixer a Dukinfield, Gran Bretanya, el 25 de febrer de 1932. El seu pare era dentista i en Tony anava a seguir els seus passos. Tot i que va començar a còrrer en curses locals el 1952, va continuar estudiant i de fet tot i fitxar l’any 1955 per l’equip Aston Martin per còrrer a Le Mans, no pensava que seria pilot.
Tot això va canviar a la tardor. Després d’algunes curses bones a la Fórmula 2, l’equip Connaught li va oferir disputar el gran premi no puntuable de Fórmula 1 a Siracusa. Sense pensar-s’ho massa, Brooks va acceptar, i va prendre els llibres durant el vol ja que aviat tindria els exàmens finals per a ser dentista. A la cursa no hi havia Ferrari, però si Maserati. Tot i que el Connaught era menys potent, al final de la cursa Brooks havia vençut a la primera cursa de Fórmula 1 que havia disputat, encara que no comptés per al campionat del món. En Tony recordava que “estava content en el moment, però tampoc hi vaig pensar massa. Tot el que tenia al cap eren els meus exàmens!”
L’any 1956 va continuar amb Aston Martin per còrrer a Le Mans i va participar a dos grans premis amb BRM. A Mònaco no va poder iniciar la cursa i a Silverstone va patir un fort accident en el que es va trencar la mandíbula. Aquest accident i un altre a Le Mans el 1957 van canviar la filosofia de Brooks. “Després d’aquests accidents, en que sabia que hi havia algun problema mecànic amb el cotxe, em vaig prometre que mai intentaria pilotar un cotxe que no estigués bé. Si hi havia alguna cosa que fallava, mala sort. Però creia que era una irresponsabilitat prendre riscos innecessaris perquè crec que la vida és un regal de Déu.”
El 1957 va còrrer amb Vanwall i precisament encara amb abrasions i cops de l’accident de Le Mans, va guanyar el primer gran premi puntuable per a un constructor britànic a Aintree, juntament amb Stirling Moss. Aquell any, Brooks va ser també segon a Mònaco i va quedar cinquè al campionat, amb una victòria, dos podis i una volta ràpida. Va ser a la segona temporada amb Vanwall, el 1958, que realment va començar a destacar. Brooks va guanyar tres curses, però va patir més problemes mecànics que Moss, que va lluitar fins al final amb Mike Hawthorn pel títol. Brooks va guanyar a Spa, a Monza i a Nürburgring, on va protagonitzar una gran cursa. Havia perdut mig minut respecte als Ferrari de Hawthorn i Peter Collins, però va remuntar fins a aconseguir-los. Conscient de que els Ferrari eren més potents i el podien avançar a la llarga recta del final, Brooks va avançar-los molt al principi del circuit, i va vèncer. Malauradament, Collins va morir en sortir-se de la pista intentant aguantar el ritme.
Amb Hawthorn després de la victòria a Monza, 1958.
El 1959 Vanwall va deixar de còrrer de manera oficial i Brooks va fitxar per Ferrari. La temporada va viure el canvi de paradigma: els cotxes amb motor al darrere com els petits Cooper-Climax començaven a ser més competitius que els tradicionals amb el motor a davant. Jack Brabham i Stirling Moss pilotaven Coopers amb motor al darrere, mentre Brooks pilotava un Dino 246 amb el motor a davant que, de totes maneres segons Brooks, tenia una millor caixa de canvis i era més agraït de pilotar que els Vanwall.
Brooks va vèncer a Reims i a l’AVUS berlinès, i tenia alguna possibilitat pel títol, al arribar a Sebring a 8 punts de Brabham i 2,5 de Moss. Al gran premi dels Estats Units, Moss va abandonar, Brooks va ser tercer i Brabham quart i campió, tot i haver-se quedat sense benzina a l’última volta. Però Brooks hauria pogut ser campió fàcilment. Si hagués guanyat la cursa, a Brabham només li servia una segona posició, doncs en aquella època només comptaven cinc resultats i Brabham ja en tenia cinc. Però a la primera volta, Brooks va rebre un cop al darrera i fidel a la seva filosofia, va aturar-se al box perquè comprovessin que tot estava bé, perdent mig minut. Tot i que va remuntar, Brooks comenta que “probablement entrar a boxes em va costar el títol. Però per a mi, no tenia cap dubte que vaig fer el que havia de fer”.
Vencent a Reims amb el Dino 246.
Després d’aquella temporada Brooks va comprar un concessionari a Weybridge, preparant ja el seu futur després de les carreres. Encara va competir dues temporades més a la Fórmula 1. El 1960 va pilotar Coopers privats per la British Racing Partnership, aconseguint tant sols set punts, i el 1961 va formar parella amb Graham Hill a BRM, aconseguint només un cinquè i un tercer lloc a les dues últimes curses. A partir d’aquí va deixar completament les curses i tot i tenir el títol de dentista, no s’hi va dedicar mai, preferint tenir el concessionari fins que es va jubilar. De tant en tant, tot i els seus quasi 83 anys, segueix apareixent en actes públics i esdeveniments històrics d’automobilisme.
Una vegada a Stirling Moss li van preguntar quins dos pilots fitxaria per a un hipotètic equip seu i va dir Jim Clark i Tony Brooks, considerant a aquest últim com el “millor pilot desconegut de la Fórmula 1”. Brooks tenia un gran talent però com ell mateix admetia, no s’hi dedicava tant com Moss a aconseguir els millors resultats. De totes maneres, va poder ser campió perfectament l’any 1959 i potser si hagués seguit a BRM, el títol que el 1962 va aconseguir Graham Hill podria haver estat seu. Sigui com sigui, és evident que Brooks tenia el talent per ser campió.
