Avui iniciem una nova sèrie d’aquelles per anar escalfant l’hivern. Segur que vosaltres, aficionats, a vegades heu pensat en la carrera d’un pilot i us heu dit “com pot ser que no guanyés mai un títol?”
En aquesta sèrie volem enumerar els 20 millors pilots de Fórmula 1 que no han guanyat mai el títol. Segur que hi haurà desacords amb algunes eleccions, però si més no, servirà de tribut als grans pilots que, per no ser campions, no tenen lloc a la nostra secció de Campions…
20. John Watson
(millor resultat: tercer el 1982)
John Marshall Watson va néixer el 4 de maig de 1946 a Belfast, Irlanda del Nord. Fill d’un venedor de cotxes, des de petit va estar envoltat de vehicles i després de diversos èxits a la Fórmula 2 i amb una mica de patrocini, va fer el seu debut a la Fórmula 1 a una carrera no puntuable l’any 1972. Ja la temporada següent va debutar al mundial en un tercer Brabham, però va haver d’abandonar les dues curses que va disputar.
El 1974 va seguir pilotant un Brabham però aquest cop privat, de l’equip Goldie Hexagon Racing. Va sumar el seu primer punt amb un sisè a Mònaco, acabant l’any amb 6 punts. Va passar el 1975 cap a l’equip de John Surtees, però tot i acabar regularment les curses, no ho va poder fer mai dins dels punts. Aquell any també va substituir dos pilots, primer Jacky Ickx a Lotus i després, de forma més permanent, a Mark Donohue. L’americà havia mort a causa d’un accident al gran premi d’Àustria i l’equip Penske va decidir còrrer l’última cursa amb Watson, que es va guanyar el lloc per a la temporada següent.
El 1976 va ser l’any en que Watson començaria a destacar. Amb el Penske PC4, “Wattie” va obtenir dos podis a França i Gran Bretanya abans d’obtenir la primera victòria (i la de l’equip) a Àustria. A resultes d’una aposta amb el propietari Roger Penske, Watson es va afaitar la barba després d’aquella victòria, i el dia següent alguns dels membres de l’equip no el reconeixien.
Però Penske va decidir tancar l’equip de Fórmula 1 i concentrar-se en la IndyCar. Bernie Ecclestone, propietari de Brabham llavors, va decidir fitxar-lo. El primer any va estar marcat pels abandonaments i les trencades del motor Alfa Romeo, obtenint un segon lloc com a millor resultat. El 1978 va arribar Niki Lauda a l’equip i amb el BT46 de Gordon Murray va sumar 3 podis i 25 punts.
El 1979 va fitxar per McLaren. Aquests havien pensat en Ronnie Peterson, però el suec va morir a finals de 1978. Watson va arribar a un equip en plena reconstrucció, i inicialment això va repercutir en els resultats. Tècnicament l’equip s’estava quedant enrere davant de l’efecte terra i dels motors turbo, i personalment s’estava en mig de la fusió entre McLaren, Marlboro i l’equip Project Four de Ron Dennis, que s’acabaria produint a mitjans de 1980. Així doncs, Watson va ser novè el 1979 i onzè el 1980, amb un tercer com a millor resultat i amb la ignomínia de no classificar-se pel gran premi de Mònaco de 1980.
Amb Ron Dennis, però, van arribar Niki Lauda com a company i John Barnard com a dissenyador, que va innovar al dissenyar el primer xassís íntegrament de fibra de carboni. El material incorporava millores estructurals (el xassís no flexionava com els d’alumini) i de seguretat, com es veuria demostrat en un gran accident del nostre protagonista a Monza, que ho recorda així: “Vaig tenir un impacte fort i vaig veure un motor Ford al mig de la pista. Vaig pensar ‘algú haurà tingut un accident fortíssim…’ i llavors em vaig adonar que era el meu motor!”
Aquell 1981 Watson va guanyar el gran premi de casa a Silverstone i va acabar sisè al campionat. La temporada següent seria la que més a prop va tenir el títol. Molt consistent a l’inici de la temporada, amb dues victòries a Bèlgica i Detroit, Watson liderava amb 10 punts d’avantatge a la meitat, però a partir d’allí només va sumar un quart lloc a la penúltima cursa. Arribant a l’última cursa, Keke Rosberg li treia 3 punts a Didier Pironi, però el francès havia patit un greu accident a Hockenheim i ja no corria. Watson estava 9 punts per darrere i si guanyava la cursa i Rosberg no puntuava, igualarien a punts i Watson seria campió degut a tenir més victòries. Però a Las Vegas Watson només va ser segon i Rosberg cinquè i campió.
Watson ho recorda així: “Aquell any el cotxe d’en Niki el feia anar John Barnard i el meu el portava Teddy Mayer. Barnard era el dissenyador i les seves idees coincidien més amb les d’en Niki, així que el cotxe es va desenvolupar en aquella direcció. D’aquella època canviaria el fet de treballar dins de l’equip, de mirar d’assegurar-me més el favor de l’equip”.
La temporada següent Watson va marcar un rècord amb la seva última victòria, al guanyar a Long Beach sortint des de la vint-i-dosena posició. Ningú ha guanyat mai sortint des de tant avall, i a més Watson va tenir el plaer d’avançar Lauda durant la remuntada dels dos. Però a final de temporada Alain Prost va quedar lliure i Ron Dennis va aprofitar per fitxar-lo per molts menys diners dels que demanava Watson, que es va quedar sense cotxe. Tot i així, encara va tornar per una cursa el 1985 per a substituir el lesionat Lauda, amb l’anècdota de ser l’últim pilot a la Fórmula 1 que ha portat el número 1 sense ser campió (Lauda era el vigent campió).
Amb el Jordan 911, que després seria 191.
Després de la Fórmula 1, Watson va còrrer algunes curses del mundial de resistència amb Porsche i Jaguar, retirant-se definitivament el 1990. Aquell mateix any va tenir l’honor de ser el primer pilot en conduir un Jordan de Fórmula 1. Després s’ha dedicat a ser comentarista de Fórmula 1 de 1990 a 1997 i després en altres categories, tot i que segueix apareixent de tant en tant als mitjans britànics per a la Fórmula 1.
Com a comentari final, podríem dir que probablement Watson no va ser la superestrella del seu temps, però que va ser un pilot punter que podria haver estat campió fàcilment, Podria haver-ho sigut el 1982, i si Alain Prost no hagués aparegut segurament hauria seguit a McLaren, que va aconseguir tres títols entre 1984 i 1986…
