18. Clay Regazzoni
(millor resultat: subcampió, 1974)
Gianclaudio Giuseppe “Clay” Regazzoni va néixer el 5 de setembre de 1939 a Mendrisio, a la part italiana de Suïssa, on el seu pare tenia un taller de xapa i pintura. No va ser fins als 24 anys que en Clay va participar en la seva primera cursa a Monthléry, a França, doncs l’automobilisme estava prohibit a Suïssa. El 1964 va participar en diverses curses a Itàlia amb un Mini Cooper i el 1965 va fer un curset a l’escola Jim Russell de Fórmula 3, on va ser nomenat el millor dels 200 alumnes que hi havia. Els anys 1965 i 1966 va disputar curses de Fórmula 3 amb Brabham i De Tomaso, aconseguint diversos podis i una victòria parcial. Les seves actuacions van cridar l’atenció del constructor italià Tecno, que li va oferir pilotar el seu Fórmula 3 el 1967, guanyant finalment per primer cop al circuit del Jarama. El 1968 va pujar a la Fórmula 2, quedant setè i aconseguint un podi. Va seguir corrent a la Fórmula 3 aquell any i va patir un greu accident a Mònaco; el seu cotxe va escolar-se per sota el guarda-rail, però Regazzoni va aconseguir acotar-se suficientment per no patir lesions.
El seu estil agressiu i combatiu no va passar desapercebut per Ferrari, que el va fitxar per a la temporada 1969. Però el Dino F2 era poc competitiu i Regazzoni va tornar a Tecno, on la temporada següent finalment seria campió europeu de la Fórmula 2. Aquell mateix 1970 Regazzoni debutaria a la Fórmula 1 amb Ferrari, i aconseguiria la seva primera victòria a Monza, acabant tercer al campionat malgrat no disputar totes les curses. Seguiria a l’equip de Maranello dues temporades més, amb pocs èxits a la Fórmula 1 però diverses victòries al mundial de resistència. El 1973 va marxar a BRM, on les coses no van millorar massa, sumant només dos punts. A l’equip anglès, Regazzoni va conèixer a un jove austríac anomenat Niki Lauda.
Guanyant al Nordschleife, 1974
Per a la temporada 1974 Ferrari va renovar l’equip i el va posar sota la direcció de Luca di Montezemolo. Regazzoni va tornar a l’equip i va recomanar el fitxatge de Niki Lauda, i el monoplaça dissenyat per Mauro Forghieri va complir. Aquell any podria haver estat el d’en Clay. A través d’una gran regularitat, Regazzoni es va posar líder del mundial al guanyar al Nürburgring, a falta de només quatre curses. Emerson Fittipaldi el va igualar arribant a la última cursa i allí Emmo va ser quart mentre Regazzoni patia amb un amortidor defectuós i acabava a quatre voltes, fora dels punts, perdent el títol.
A partir d’allí Lauda va prendre el control de l’equip, guanyant el títol de 1975 i perdent per molt poc el de 1976. Regazzoni només va guanyar una cursa cada any. Amb l’accident de Lauda a Nürburgring, Ferrari va fitxar a Carlos Reutemann i quan l’austríac va deixar clar que tornava a estar en forma, Regazzoni va ser despatxat a finals de 1976. Va tenir una oferta de Brabham, però Bernie Ecclestone va rebaixar la seva oferta al saber que Regazzoni no tenia equip, així que va decidir “còrrer amb gent amable” i va fitxar per l’equip Ensign, on amb prou feines va aconseguir 5 punts. Aquell 1977 també va participar a les 500 milles d’Indianàpolis, abandonant molt aviat. D’Ensign va passar a Shadow, on la cosa tampoc va anar massa bé; només 4 punts i alguna no classificació.
Amb gairebé 40 anys fitxa pel renovat equip Williams i a Silverstone, aconsegueix la primera victòria de l’equip. Acaba cinquè aquell any però de nou es substituït per Reutemann i torna a fitxar per Ensign el 1980. La premsa li preguntava per què seguia si no tenia opcions a un volant competitiu, i Regazzoni simplement va manifestar que li “encantava pilotar i que per què hauria de parar?”
Malauradament, a la quarta cursa de 1980, se li va trencar el fre i va sortir-se a alta velocitat al final de la recta més llarga del circuit urbà de Long Beach. Regazzoni va tocar lleugerament el cotxe ja aparcat de Ricardo Zunino i després va impactar contra un mur, quedant paralític.
Última victòria a Silverstone 1979
Tot i quedar en cadira de rodes, Regazzoni va tornar a competir 3 anys després i la resta de la seva vida aniria fent curses més o menys serioses, arribant a disputar el ral·li París-Dakar i les 12 hores de Sebring, i patint alguns accidents, com trencar-se la cama en un accident de kart o volcar un camió Tatra durant un Dakar a Tunísia. També va fer molts anys de comentarista a les curses de Fórmula 1. Estava casat amb Maria Pia i va tenir una filla i un fill, el qual, anomenat Gian Maria, va intentar seguir els passos del seu pare sense massa èxit.
El 15 de desembre de 2006 va morir, als 67 anys, en accident de trànsit prop de Parma.
Regazzoni va començar molt tard a les curses i probablement era un pilot dels que cada cop n’hi havia menys, un home combatiu i disposat a retorçar el cotxe si feia falta, amb un bigoti que accentuava aquest caràcter lluitador. La seva passió per les curses quan era pilot, i després de l’accident la seva passió per la vida el van fer un favorit dels aficionats, que, amb títol o sense, sempre el van tenir com un heroi.
