17. Peter Collins
(millor resultat: tercer, 1956)
Peter John Collins va néixer el 6 de novembre de 1931, a Kidderminster, al Regne Unit. El seu pare tenia un taller de cotxes i també una empresa de transports, així que el jove Peter va estar envoltat des de ben menut pels vehicles. De fet, va ser expulsat als 16 anys de l’institut per fer campana i va entrar com a aprenent al taller de cotxes.
Com la majoria dels pilots britànics de la postguerra, Collins va començar a competir seriosament al que més tard s’anomenaria Fórmula 3: cotxes Cooper amb motors de moto Norton de 500 cc. Allà es va trobar amb pilots com Stirling Moss o Bernie Ecclestone.
500cc: Collins al volant i Moss al costat
Collins vivia la vida de manera espontània i no es perdia mai una festa o una oportunitat de lligar amb noies. Va ser precisament en una festa on va conèixer el cap d’equip d’Aston Martin i el va convèncer per fer un test. En aquell test també hi havia l’equip HWM i al final va sortir-ne amb dos contractes: un per a Aston Martin a les curses de resistència, i l’altre amb HWM per a la Fórmula 1. Les coses amb Aston no anaven malament, però a la Fórmula 1 Collins va anar saltant d’equip en equip, passant per BRM, Maserati i Vanwall.
Les coses van canviar quan Stirling Moss va demanar a Mercedes que fitxés Collins per còrrer amb ell la Targa Florio de 1955. Els dos anglesos guanyaren la cursa i Enzo Ferrari va fixar-se en el jove britànic, oferint-li un contracte per a la temporada 1956.
A Ferrari Collins s’hi va sentir com a casa. Per començar, a l’Scuderia ja hi corria el seu millor amic de curses i festes, Mike Hawthorn, a qui anomenava (i viceversa) “mon ami mate”. A més, el Commendatore va agafar-lo de bon grat, i més al guanyar dues curses de Fórmula 1 i ser segon a les Mille Miglia. A base de regularitat, Collins va poder guanyar el mundial de 1956. El seu rival era el llavors tricampió i company a Ferrari Juan Manuel Fangio. A Monza, el cotxe de l’argentí es va espatllar, i amb una victòria Collins era campió.
Victòria a França, 1956
Ferrari va ordenar a Luigi Musso que cedís el cotxe a Fangio, però l’italià no en va fer cas. Quan Collins es va aturar, ell, per pròpia iniciativa, va cedir el cotxe a Fangio, que inicialment no s’ho creia. El pilot argentí va acabar segon, ell i Collins van sumar 3 punts tots dos i el títol va ser per Fangio, que va lloar la figura del britànic. Collins es va limitar a dir: “És massa aviat perquè jo sigui campió, sóc massa jove. Vull gaudir de la vida i de la competició, i si fos campió ara tindria les obligacions que vénen amb el títol. A més, Fangio s’ho mereixia igualment!”
Abans de la temporada 1957, a Nassau, va conèixer l’actriu americana Louise King, i el dilluns següent es van casar. Els pares d’en Peter no n’estaven convençuts de que el seu fill es cases amb una actriu divorciada americana, i els seus companys dubtaven de que deixés enrere la seva vida perseguint noies solteres i no tant solteres. En canvi, Enzo Ferrari i la seva dona els van pràcticament adoptar, vivint a Maranello.
El Ferrari 801 d’aquella temporada no anava gens bé, i Collins tant sols va ser novè amb un parell de podis. A principis de la temporada següent, el 246 era un molt millor monoplaça, però els Collins havien deixat Maranello i vivien en un iot a Mònaco.
Enzo Ferrari considerava que Collins ja no estava tant centrat com abans i creia que la vida al iot era una festa permanent. Les coses van rebentar a Le Mans; allí, Hawthorn i Collins havien de compartir un Testarossa, però a cap dels dos els feia gràcia còrrer, i el cotxe va abandonar aviat amb problemes d’embragatge. Quan el cotxe es va refredar va funcionar normalment, i Ferrari va despatxar Collins, adduint que el pilot havia danyat el cotxe expressament.
Hawthorn es va plantar en defensa del seu amic i després d’un estira-i-arronsa i d’amenaces de no còrrer més, Ferrari va tornar a contractar Collins, que volent ajudar el seu company, va vèncer a Silverstone mentre feia de llebre contra els Vanwall, que van abandonar
L’última victòria, a Silverstone, 1958
A la següent cursa, al temible Nürburgring, el Vanwall de Tony Brooks va atrapar els dos Ferrari i els va avançar. Mentre el perseguien, Collins es va sortir a la zona de Pflanzgarten. El cotxe va bolcar i Collins va sortir volant i va impactar contra un arbre, morint abans d’arribar a l’hospital. Aquell mundial l’acabaria guanyant Mike Hawthorn, que es retiraria a finals de 1958 però també moriria en accident de trànsit a principis de 1959.
No està clar quin hagués estat el rumb de Peter Collins. S’hauria deixat portar per la vida luxosa de família que planejava amb la seva dona, o hauria pogut plantar cara a la següent generació de cotxes i pilots? El que sí és cert es que és probablement l’únic pilot de tots els que comentarem en aquests articles que va poder guanyar el títol i el va cedir voluntàriament. Va ser un gest extraordinari, fins i tot als anys 1950 on l’esportivitat semblava més evident que avui en dia. I com a tal, aquell gest el corona com a campió sense trofeu.
Acabo de trobar el vostre Bloc: Felicitats! Permeteu-me un petit apunt sobre un tema molt popular entre seguidors veterans de la F1, com jo mateix.
És cert q abans de la cursa Collins, sobre el paper, tenia la possibilitat de quedar campió de món, no obstant,aquesta creença amplament divulgada sobretot per la premsa britànica no lliga amb la realitat: està clar q entregant el seu cotxe a Fangio,l’anglès renunciava a la seva possibilitat de obtenir el títol. No obstant, tal com va anar la cursa, era improbable q ho aconseguís encara q no hagués fet aquest gest cavalleresc. Collins era 7è a la graella i, a mitja cursa, es trobava a un minut dels capdavanters (Musso , Fangio, Moss) Per guanyar la cursa…haurien de plegar tots tres ! …I, com sabeu, gairebé succeí,tanmateix, Moss guanyà de forma força rocambolesca.
Ens podríem estendre en més detalls sobre el ball de punts en joc; en definitiva però: Collins no va regalar el títol a Fangio ni Fangio va guanyar el títol degut a q Collins li va passar el seu cotxe. En realitat Collins, amb el seu generós gest, va renunciar al títol de sub-campió. Això és ben diferent de com habitualment s’explica aquesta romàntica història.