Ahir, mentre tot el món de la Fórmula 1 esperava bones notícies sobre Jules Bianchi, va arribar la notícia de la mort d’Andrea de Cesaris. L’ex-pilot italià, de 55 anys, va caure amb la seva moto Suzuki a l’autovia de circumval·lació de Roma, impactant contra el guarda-rail i morint pràcticament a l’acte. Repassarem aquí la seva carrera.
Debutant
Andrea de Cesaris va néixer el 31 de maig de 1959 a Roma. Amb 13 anys va començar a disputar curses de kàrting i en els cinc anys següents aconseguí diversos campionats d’Itàlia i d’Europa de l’especialitat, passant als monoplaces l’any 1977.
Va debutar a la Fórmula Ford i ja el 1978 va passar a la Fórmula 3 britànica amb l’equip de l’ex-pilot australià Tim Schenken. A la seva primera temporada va ser setè, i l’any següent va quedar subcampió darrere del brasiler Chico Serra. Per a l’any 1980 va pujar a la Fórmula 2 amb l’equip Project Four de Ron Dennis, guanyant una cursa a Misano i quedant cinquè al campionat.
“De Crasheris”, el 1981
Aquell mateix any 1980 va debutar ja a la Fórmula 1, disputant les dues últimes curses de l’any amb Alfa Romeo, però abandonant a les dues.
La temporada següent, Ron Dennis es va fer amb el control de l’equip McLaren i va fitxar de Cesaris. Aquell 1981 marcaria la carrera del pilot italià. L’equip venia d’un any anterior nefast i el 1981 tampoc va ser per tirar coets, però si més no John Watson va guanyar una cursa i va sumar 27 punts. De Cesaris, en canvi, només va sumar un punt i va abandonar diverses vegades per accident. Els seus mecànics i la premsa anglesa el van anomenar “de Crasheris” i aquesta fama va acompanyar-lo sempre.
El 1982 de Cesaris va tornar a Alfa Romeo. El cotxe era més competitiu i va permetre’l marcar la que seria la seva única pole position, però la fiabilitat era bastant lamentable i el pilot va haver d’abandonar diverses vegades en posició de podi. Tot i això, en les dues temporades que hi va ser va acabar tercer a Mònaco el 1982 i segon a Alemanya i Sudàfrica el 1983, essent vuitè al mundial 83, lloc que seria el més alt que ocuparia.
A partir d’aquí començaria un pelegrinatge diversos equips cada cop menys bons. Els anys 1984 i 1985 va còrrer amb Ligier, puntuant tant sols dues vegades en dos anys. El 1986 se’l va passar a Minardi abandonant per avaria a gairebé totes les curses menys dues: en una va quedar vuitè i en l’altra no es va classificar per a la cursa. L’any següent va còrrer a un Brabham el qual Bernie Ecclestone volia vendre’s. Va aconseguir un nou podi a Bèlgica, però també es cert que durant aquell any va marcar el rècord de 22 abandonaments consecutius (a Bèlgica es va quedar sense benzina, malgrat quedar classificat al podi), una ratxa que acabaria ja l’any 1988 a l’equip Rial, quedant quart als Estats Units.
Els anys 1989 i 1990 va pilotar els Dallara de la Scuderia Italia. De nou va aconseguir un podi en un cotxe que no ho mereixia, sent tercer a Canadà el 1989, però amb el mateix equip va patir dues no classificacions.
Spa 91, el dia que va tenir la victòria més a prop
El 1991 va significar un petit ressorgiment. L’equip Jordan debutava al mundial i de Cesaris en va ser el primer pilot. Malgrat no pre-classificar per a la primera cursa, va obtenir els primers punts de l’equip i va quedar novè al mundial. De fet, va estar a punt de guanyar el GP de Bèlgica, però va haver d’abandonar amb una fallada al motor.
L’any següent amb Tyrrell va continuar sumant punts en diverses ocasions i tornant a quedar novè. Això li va valdre la renovació, però l’equip va haver de canviar els motors Ilmor pels Yamaha i el 1993 no va sumar cap punt.
Sense equip, el 1994 va actuar de substitut en dues ocasions. Primer, a Jordan pel sancionat Eddie Irvine, obtenint un quart lloc en dues curses, i després a Sauber al lloc de l’accidentat Karl Wendlinger. Va sumar el seu últim punt a França i a final d’any es va retirar definitivament.
Celebrant el GP 200
Després de la F1, va dedicar-se la resta de la seva vida a la compra i venda d’actius financers amb considerable èxit, cosa que el va permetre gaudir del windsurf durant diversos mesos cada any. Precisament gràcies a que es mantenia en forma, quan el 2005 va aparèixer el Grand Prix Masters (campionat per a pilots veterans) era un dels homes més en forma.
La seva carrera esportiva serà recordada pels rècords negatius, malgrat que el pilot tenia talent per haver aconseguit millors resultats. Amb 208 curses disputades, és el pilot que més n’ha fet sense mai guanyar-ne una. Té els rècords també de més abandonaments consecutius i més abandonaments en una sola temporada, i durant 12 anys va ser el pilot més jove en obtenir una pole position. Però potser el que més va marcar-lo va ser el tema “de Crasheris”. Amb el temps, com tants altres pilots, va anar moderant-se i va ser un pilot fiable per a escuderies amb pocs recursos.
Descansa en pau, Andrea
