Fill d’un broker a la borsa, James Simon Wallis Hunt va nèixer el 29 d’agost de 1947 a Belmont, Anglaterra. Hunt va passar pels seus anys d’estudiant prou bé, i semblava destinat a ser metge, però als 18 anys va veure la seva primera cursa en directe i va decidir que volia ser campió del món. A més, en aquella época Hunt ja era un noi ros, atractiu, amb una veu greu. Les noies anaven al seu darrere i els estudis van quedar a l’estacada.
Després d’alguns intents amb un Mini de competició i a la Fórmula Ford, el 1969 va passar a la Fórmula 3 britànica, quedant 15è amb tant sols vuit punts. En aquells temps, l’anomenaven “Hunt the Shunt” (Hunt l’accident) per la seva propensió a acabar fora de la pista degut al seu estil espectacular. El 1970 va quedar 6è i 10è en els dos campionats britànics de Fórmula 3, amb alguns podis però sense cap victòria.
L’any 1971 els campionats de F3 britànics eren 3 i Hunt va ser 10è, 8è i 3r, corrent per l’equip oficial March. El 1972 el van fer fora de l’equip degut a desavincences, i va ser només 15è i 19è. Va acabar la temporada a l’equip Hesketh, fent Fórmula 2 i sumant cinc punts per acabar 18è al campionat.
Lord Alexander Hesketh era un aristòcrata que tenia molt en comú amb en Hunt. Els dos vivien la vida de manera excèntrica i els agrava passar-s’ho bé, i es podria dir que Hunt no hagués anat enlloc sense Hesketh, doncs els seus resultats no presagiaven gaires coses bones.
Però el 1973 Hesketh i Hunt van debutar a la Fórmula 1 (Hesketh: “Tant fa fer-ho malament a la F2 que a la F1, costa pràcticament el mateix…”) amb un March 731 modificat per Harvey Postlethwaite, i Hunt va aconseguir dos podis a Holanda i Estats Units. Hunt va acabar 8è amb 12 punts.
L’equip que havia estat vist com una organització poc seriosa de gent que només volia anar de festa de sobte es convertia en un equip seriós i competitiu. Postlethwaite va crear el Hesketh 308 i Hunt va obtenir tres podis més, tornant a acabar 8è. Tant l’equip com Hunt estaven madurant, i de fet es van arribar a vendre dues unitats del 308 per a pilots privats.
La temporada següent, Hunt va aconseguir la seva primera victòria a Holanda, sumant 33 punts i quedant quart al mundial. A finals d’aquell any, Emerson Fittipaldi va decidir marxar cap a l’equip del seu germà, i un seient a McLaren quedava lliure. Hunt va fitxar, i Lord Hesketh va decidir plegar, tot i que l’equip amb el seu nom seguiria uns anys més.
A McLaren, Hunt comptava amb el competitiu McLaren M23. A l’arribar al GP d’Alemanya, Hunt havia guanyat 2 curses a Espanya i a França, però Niki Lauda, amb Ferrari, li doblava la puntuació. A Nürburgring, Lauda va tenir l’accident que quasi li costa la vida, i a partir d’allà, nomès va poder sumar 7 punts, mentre que Hunt guanyava quatre curses més per posar-se a tant sols tres punts de l’austríac a l’arribar a l’última cursa.
A Fuji hi queia una pluja extrema però els organitzadors van ordenar que es disputès el GP. Lauda va decidir que no valia la pena arriscar-se i que era de bojos córrer en aquelles condicions. Carlos Pace i Emerson Fittipaldi també van retirar-se. Hunt va córrer, i a més es va posar primer aviat, així que tenia una millor visió que la resta. A falta de poques voltes pel final va tenir una punxada i va haver d’entrar a boxes, però a la penúltima volta va avançar Alan Jones i Clay Regazzoni per a quedar tercer i obtenir el títol per un punt.
Lauda i Hunt eren amics de quan corrien a la Fórmula 3 i l’austríac no va criticar mai la decisió de l’anglès de córrer aquella cursa.
L’any 1977 el cotxe no va ser tant fiable i Hunt, tot i guanyar tres curses, es va haver de conformar amb la cinquena posició. Famós va ser l’incident a Holanda, on Mario Andretti va voler avançar Hunt per fora a la primera corba. El Lotus i el McLaren es van tocar i els dos pilots van abandonar. Hunt va confrontar Andretti dient-li que “a Europa no s’avança per fora”. Andretti simplement li va dir que “Doncs noi, tinc notícies per a tu.”
A la temporada següent Andretti va dominar amb el Lotus d’efecte terra. McLaren va trigar en respondre i quan ho va fer tampoc va ser efectiu, així que un Hunt que anava perdent la motivació va sumar tant sols 8 punts. A sobre, al GP d’Itàlia el seu amic dels temps de March, Ronnie Peterson, va morir, cosa que encara va deixar Hunt amb menys ganes. Val a dir que Hunt va mantindre fins a la seva mort que l’italià Riccardo Patrese havia estat el causant de l’accident, tot i que es va demostrar que Patrese no havia fet res.
L’any 1979 Hunt va fitxar per l’equip Wolf, però el cotxe no era ni competitiu ni fiable, i després de 7 curses el pilot ros va anunciar que ho deixava.
Per aquells temps Hunt ja fumava com un carreter i bevia més del compte, i la retirada encara va exagerar aquests hàbits, afegint-hi la coca i la marihuana. Va patir depressions, va divorciar-se i tornar-se a casar.
Tot aixó mentre feia de comentarista a la BBC. A la seva primera retransmissió es va beure dues ampolles de vi, però gradualment i amb el naixement dels seus fills Hunt va anar centrant-se. Va deixar el beure i les drogues, i el públic va començar a recordar-lo pels seus comentaris punyents més que pels seus excessos.
Així va fer fins el 1993. El 15 de juny d’aquell any, hores desprès d’haver demanat en matrimoni a la seva nòvia de llavors, Helen, va patir un atac de cor fulminant i va morir als 45 anys.
La seva mort va ser plorada per inesperada i sobretot pel fet de que semblava haver deixat enrera les depressions i els vicis.
El seu germà David va competir i més tard va tenir els drets del nom Lotus (que va vendre a Tony Fernandes l’any 2010), i el seu fill Freddie va iniciar una carrera de pilot però ell mateix va considerar que no era prou bo i ho va deixar.
Hunt serà recordat com un playboy, com l’exemple de pilot guapo que s’emportava totes les noies. Es va arribar a fer 33 hostesses de vol en dues setmanes després de ser campió, i portava a la granota “Sexe, l’esmorzar dels campions”. Anava de festa tant fort com conduia. De fet, Kimi Räikkönen l’admira i va fer una carrera de motos de neu sota el nom “James Hunt”.
Però Hunt tenia una part amagada que pocs veien. Era un home que es posava molt nerviós abans de cada cursa, ben conscient dels perills que corria a l’asseure’s a un monoplaça. Era també un home honest, que no va dubtar a recomanar a Gilles Villeneuve a McLaren quan aquest el va derrotar en una cursa de Fórmula Atlàntic. Niki Lauda el recorda així: “Un dels homes més bons que he conegut, el més carismàtic que ha vist mai la Fórmula 1.”
