Denis Clive Hulme va nèixer el 18 de juny de 1936 a Nelson, Nova Zelanda. El seu pare Clive va lluitar a la Segona Guerra Mundial i va guanyar-se una Creu Victòria (la condecoració més alta de les forces britàniques o de la Commonwealth) a la batalla de Creta de l’any 1941. Abans i després de la guerra, el pare va ensenyar al fill a conduir un camió, doncs Clive Hulme tenia una petita granja a Motueka, als afores de Nelson, i un negoci de transports.
Així doncs, amb 6 anys el petit Denny ja conduia vehicles tot sol. Com a tants pilots del seu temps, aviat es va cansar de l’escola, i els seus hobbies preferits eren pescar, caçar i la mecànica.
Amb 17 anys va començar a treballar de mecànic i de transportista, i va estalviar suficientment com per comprar-se un MG TF i començar a competir en pujades. En Denny solia córrer amb els peus descalços, doncs a ell li semblava que tenia un millor “feeling” amb els pedals, i no va ser fins l’arribada a Europa que altres pilots el van convèncer de pilotar amb botins.
L’any 1959, en Denny i el seu pare compraren un Cooper-Climax de Fórmula 2, i la temporada va anar tant bé que va ser seleccionat per al programa “New Zealand Driver to Europe”, una mena de ajuda als pilots joves que els pagava una temporada sencera a Europa. L’any 1958 Bruce McLaren havia guanyat el premi i el 1959 Hulme i George Lawton foren els guanyadors.
Així doncs, Hulme i Lawton viatjaren a Gran Bretanya i començaren a competir en diferents curses, però a finals de 1960, Lawton moriria en una cursa a Dinamarca. El fet va sacsejar molt a Hulme, però va continuar. Per anar pagant la competició, el nostre protagonista va entrar a treballar de mecànic al taller que Jack Brabham, llavors campió vigent de F1, tenia a Chessington. Va ser l’inici d’una relació important per a Hulme.
El 1961, Hulme va córrer per primer cop a Le Mans amb Abarth, i Ken Tyrrell el va fitxar per a competir a la Fórmula 2. Els resultats van ser bons i quan Brabham va començar a construir monoplaces, va pensar en Hulme per pilotar-los. El 1963 el neozelandès guanyaria 7 curses de Fórmula Junior, i el 1964 ell i Brabham dominaren el campionat de Fórmula 2, amb en Jack primer a bord dels BT10-Cosworth.
L’any següent Hulme debutaria a la Fórmula 1 amb Brabham. El propi Jack i Dan Gurney eren els pilots titulars, i Hulme va competir en 6 curses tant amb el BT7 com amb el nou BT11. Obtingué cinc punts i la onzena posició al campionat.
El 1966 les coses canviaren en termes de motors, passant-se dels 1.5 L de cilindrada als 3. Brabham, amb els seus motors Repco, va ser l’equip més preparat pel canvi i en Jack guanyà el títol. Hulme no va tenir tanta sort aquell any. Només va acabar 4 curses, però van ser un segon i tres tercers, cosa que el va deixar quart al mundial.
L’avantatge de Brabham seguiria el 1967 i aquest cop fou en Denny qui s’emportà el títol. Dues victòries a Mónaco i a Nürburgring i sis podis més segellaren el campionat de Hulme sobre el seu cap a la segona posició i Jim Clark a la tercera. D’aquell any, l’anècdota l’explica Chris Amon: “Era conegut que tant Brabham com Hulme solien dir les paraules justes, en general. Aquells anys, a Brabham, no se sentia ni una mosca!”
El 1968, Hulme va fitxar per l’equip del seu compatriota Bruce McLaren. McLaren havia ajudat Hulme i Lawton quan arribaren a
Europa, i els dos “kiwis” havien mantingut una gran relació. De fet, McLaren i Hulme ja havien corregut a la CanAm junts, en el que es va conèixer com el “Bruce & Denny Show”. McLaren va ser campió de la CanAm el 1967 i el 1969, mentre que Hulme va ser-ne campió els anys 1968 i 1970, i va quedar-ne segon els anys 1967, 1969, 1971 i 1972.
Tornant a la F1 i a la temporada 1968, Hulme, equipat amb l’M7A i el motor Ford DFV, guanyà a Itàlia i al Canadà i va ser tercer al mundial, darrere Graham Hill i Jackie Stewart i dos llocs per davant del seu cap. El 1969, la fiabilitat va anar una mica a la baixa i Hulme tant sols sigué sisè al campionat.
McLaren i Hulme eren com família. El nostre protagonista se sentia plenament a casa a l’equip d’en Bruce, però el 2 de juny de 1970 McLaren va morir provant un dels seus vehicles a Goodwood. Va ser un cop devastador per a Hulme, que va pensar en plegar. A part de la mort de McLaren, ell mateix havia sofert greus cremades a les mans en un accident a Indianàpolis un mes abans. Però Hulme, amb la duresa que el caracteritzava, va decidir seguir. Creia fermament que havia d’ajudar a continuar el llegat de McLaren, i molt probablement la seva presència va ajudar a tirar l’equip endavant.
Aquell 1970 Hulme va ser quart del mundial de F1. L’any 1971, les coses no van millorar i en Denny fou dotzè. El 1972, L’arribada de Yardley com a patrocinador de l’equip, i de Peter Revson com a company varen revitalitzar l’equip, i en Hulme va ser tercer del mundial, amb una victòria a Kyalami. El 1973, Hulme va ser superat per 12 punts per el seu amic Revson, i entre els dos guanyaren tres curses i foren cinquè i sisè.
L’any següent, Emerson Fittipaldi i Marlboro arribaren a l’equip. Revson va marxar a Shadow, i al tercer GP de l’any, es va matar. Aquest va ser el cop definitiu per a Hulme. Amb 38 anys i conscient dels perills que corria, va deixar de córrer al final d’una temporada exitosa per McLaren. Fittipaldi va guanyar el primer títol de pilots de l’equip. Hulme va guanyar a Argentina i la seva setena posició final va servir per assegurar també el títol de constructors.
Després de deixar la Fórmula 1, Hulme va seguir corrent en curses de camions i de turismes. El 4 d’octubre de 1992, a Bathurst, sota una intensa pluja, Hulme es va queixar de que no hi veia bé, però va creure que era a causa del mal temps. Unes voltes més tard, va sortir-se de la pista i va aconseguir aturar el cotxe a l’herba. Els comissaris van arribar al vehicle i van trobar a Hulme inconscient. A l’hospital el va declarar mort, als 56 anys, a causa d’un atac de cor.
Paradoxalment, tot i que va patir l’atac mentre corria en una cursa, Hulme va ser el primer campió del món de F1 en morir per causes naturals.
A Denny Hulme se’l recordarà per ser un gran pilot, tot i que potser no una superestrella, i es que mai va voler-ho ser. No li agradava gens l’espectacle ni la vida pública, i tot i que tenia una part suau i sentimental, els periodistes només es quedaven en que parlava poc i estava de mal humor. De fet li van donar dues vegades un Lemon Prize al pilot més incomunicatiu, però Hulme els contestava que sí, que parlava poc, però que sempre deia el que pensava. Aquest és el record que en queda, un home tímid, de poques paraules, però amb un sentit de la lleialtat enorme.
