John Michael Hawthorn va néixer a Mexborough, Anglaterra, el 10 d’abril de 1929. El seu pare Leslie era molt aficionat als esports de motor i quan en Mike tenia dos anys, va comprar un taller a Farnham, molt a prop del circuit de Brooklands, circuit que va ser degà dels circuits permanents al món. Abans de la guerra, Leslie Hawthorn va competir en algunes curses de motos, i quan es va haver acabat el conflicte, va deixar de córrer però va seguir preparant motos i cotxes al seu taller.
De manera bastant natural, doncs, en Mike va fer d’aprenent al taller del seu pare, que a més va començar a proveïr-lo amb motos i després cotxes per a les seves primeres evolucions automobilístiques. El 1950, el seu pare li va proporcionar un Riley amb el qual va guanyar, durant els dos anys següents, un nombre important de competicions regionals a Gran Bretanya.
Però el seu dia va arribar el 1952, a l’Easter Meeting disputat a Goodwood, el 14 d’abril. Un amic de la família va proporcionar als Hawthorn un Cooper-Bristol. Aquesta seria la primera cursa d’en Mike amb un monoplaça, i l’event consistia en varies curses. Entre els pilots presents, hi havien els argentins Juan Manuel Fangio i Froilán González. Un ja era campió del món de F1 i l’altre havia guanyat un gran premi.
Hawthorn va procedir a guanyar la cursa de Fórmula 2, la de Fórmula Libre i va quedar segon en la de Fórmula 1. A més, Hawthorn sempre havia corregut amb roba normal i corbata, però per aquell dia va decidir comprar una granota de competició. Aixó si, des d’aquell dia gairebé sempre correria amb un corbatí.
Vist el bon resultat, els Hawthorn van decidir competir amb el Cooper-Bristol a partir del tercer gran premi de l’any. En 5 curses, Hawthorn va quedar tercer a França i quart a Holanda i Itàlia, aconseguint 10 punts, quedant cinquè a la classificació. A punt de fer 24 anys i tot just dos després d’haver començat a córrer seriosament, Mike Hawthorn havia impressionat tant que Enzo Ferrari el va fitxar per a la temporada de 1953.
La seva progressió va continuar sent bona: Hawthorn va puntuar en totes les curses excepte a Spa, on va quedar sisè (llavors el sisé no obtenia punts), i va guanyar el seu primer Gran Premi a França. Tant Fangio com González, en sengles Maseratis, van quedar a menys de 2 segons de Hawthorn, però no van poder amb ell. L’anglès va acabar el mundial quart, darrere d’Ascari, Fangio i Farina, tots tres campions del món.
La temporada de 1954 va ser una mica més complicada. Als tabloids anglesos va sortir una història comentant que havia evitat fer el servei militar. Aixó no era del tot cert, doncs Hawthorn patia una malaltia crónica al ronyó i el propi exèrcit l’havia rebutjat. A més, es va fer cremades serioses als braços i les cames en una carrera no puntuable a Sicília, cosa que tampoc l’hagués ajudat a fer anar un fusell… També el seu pare va morir aquell any en un accident de cotxe. A pesar de tot, Hawthorn seria tercer al campionat, guanyant l’última prova de l’any disputada a Pedralbes.
Però el 1955 va quedar marcat per les 24 hores de Le Mans. A la volta 35, Hawthorn, pilotant un Jaguar, era el líder i tot just havia doblat a Lance Macklin (Austin-Healey) quan arribant a la recta de meta, va veure els seus mecànics esperant-lo per repostar. En aquells temps, no hi havia paret de boxes, així que Hawthorn va anar cap a la dreta i va parar. Aquest moviment brusc va enganxar per sorpresa Macklin, que va frenar derrapant cap a l’esquerra. Darrere d’ells dos venien Pierre Levegh, també doblat, i Juan Manuel Fangio, els dos amb Mercedes. Levegh no va poder frenar i va volar per sobre de Macklin, mentre Fangio passava just per la dreta dels dos.
El Mercedes de Levegh va impactar amb tanta força contra un talús que el motor i el dipósit incendiats van anar a parar al públic, causant 84 morts. (83 espectadors i el mateix Levegh). Mercedes va decidir retirar-se de la prova, però Jaguar no, i així, Hawthorn i Ivor Bueb van guanyar aquelles 24 hores. Una comissió independent va determinar que havia estar un accident de cursa, però Macklin va interpretar al llegir una autobiografia de 1958 de Hawthorn que Hawthorn en feia culpable del desastre a ell, i va emprendre accions legals, però al morir Hawthorn l’any següent, la causa es va arxivar.
La resta de l’any, a la Fórmula 1, Hawthorn va alternar entre Ferrari i Vanwall, sense aconseguir cap punt. El 1956, Hawthorn va conduir Maseratis, Vanwalls i BRMs, obtenint una solitària tercera posició a l’Argentina mentre Fangio era campió amb Ferrari i els ex-Lancia D50.
Al marxar Fangio de Ferrari, fart del Commendatore, Hawthorn va tornar a Maranello i es va trobar amb Peter Collins. Als dos els encantava tant sortir de festa i fer bromes com competir durament, i es van fer molt amics.
Aquell 1957, amb els D50, Hawthorn va obtenir un quart, un tercer i un segon, aquest últim en la cursa on Fangio els va recuperar a ell i Collins més d’un minut d’avantatge.
El 1958 va ser un any de canvis. Fangio es va retirar, el Team Lotus va debutar i, molt més important, Cooper va iniciar la revolució amb els seus petits cotxes amb motor al darrere. Però la lluita al davant va ser entre Hawthorn, amb el nou Ferrari 246, i Stirling Moss, amb el Vanwall que ara sí, ja era competitiu. Hawthorn va guanyar una cursa contra les quatre de Moss, però la consistència de Hawthorn (5 segons llocs) li va donar el títol per un punt. Val a dir també que Hawthorn va haver d’agraïr a Moss la seva cavallerositat. Al GP de Portugal disputat a Porto, els comissaris havien desqualificat a Hawthorn per haver conduit uns metres en direcció contrària mentre intentava tornar a engegar el seu Ferrari. Moss va intercedir dient que Hawthorn no era a la pista sinó en una escapatòria i els comissaris van mantenir la segona posició de Hawthorn, que hauria perdut 7 punts i probablement el títol.
Després de ser campió, Hawthorn es va retirar. S’havia promés amb la seva parella i aquell 1958 havia vist la mort del seu gran amic Collins i també la del seu company a Ferrari Luigi Musso. Però, ironies del destí, el 22 de gener de 1959, amb 29 anys, el seu Jaguar va sortir-se de la carretera i va morir, prop de Farnham.
Hi ha una mica de misteri al voltant de l’accident. Es diu que potser estava fent carreres amb Rob Walker (el famós propietari privat d’equips de F1), es diu que, potser degut als seus problemes de ronyó s’hauria desmaiat al volant… El que si és cert es que, malgrat l’accident de Le Mans i les seves conseqüències, Hawthorn era un home alegre. Es podria dir que era el James Hunt dels anys 50, doncs ell i Collins eren guapos (especialment Hawthorn, era ros i feia 1,88) i els agrada molt la festa, perseguir dones i gastar bromes a qualsevol. Una llàstima que pogués gaudir tant, tant poc del seu retir.
