Emilio Giuseppe “Nino” Farina va néixer el 30 d’octubre de 1906 a Torino, Itàlia. El seu pare, Giovanni, va fundar un taller de carrosseries, però va ser el seu tiet Battista qui seria més conegut. En Battista era el petit (“pinin” en piemontès) i ell es va dedicar a la modificació i disseny de carrosseries Pininfarina que tan famoses es farien els anys 60 i 70 amb Ferrari.
Així doncs, Nino Farina va tenir una infància si més no tranquil.la i sense problemes económics. D’adolescent, va destacar com a atleta, futbolista i esquiador, i uns anys més tard es va llicenciar en Dret per l’Universitá di Torino. Després va entrar a l’exèrcit, primer a cavalleria i després infanteria, on va servir-hi durant la Segona Guerra Mundial.
Va ser aquesta mateixa guerra que li va prendre, probablement, els millors anys a Farina. Als 9 anys, el petit Farina ja va conduir pels volts del taller del seu pare, i anar a una cursa als 16 amb el seu oncle Pinin no va fer més que aficionar-lo més a l’esport del motor. El 1925, Farina va prendre part en la seva primera cursa, però va tenir un accident.
No va ser fins al 1932 que Farina s’hi va començar a dedicar seriosament. Aquell any, va comprar un Alfa Romeo i va competir en una pujada; va tornar a accidentar-se, trencant-se l’espatlla i fent-se talls a la cara que encara eren visibles quan va ser campió. Després es va passar un parell d’anys en carreres locals amb un Maserati. Sense ser una estrella, va conduir prou bé com per que Enzo Ferrari el fitxés per a l’Scuderia, que llavors feia anar Alfa Romeos. Allà va conèixer a Tazio Nuvolari i al costat seu Farina va millorar molt. Guanyant numeroses curses de voiturettes, Farina va ser campió d’Itàlia els anys 1937, 1938 i 1939, mentre feia alguna aparició al costat de Nuvolari als grans premis europeus.
El 1940, Farina guanyaria el seu primer Gran Premi, a Tripoli, amb un Alfa Romeo 158, però amb l’adveniment de la Segona Guerra Mundial, ni Mercedes ni Auto Union no hi eren presents. La competició automobilística no trigaria en aturar-se durant 6 anys.
El 1946 la competició va tornar i Farina continuava amb Alfa Romeo i el 158. L’italià va guanyar una cursa el 1946, i 6 els anys 1948 i 1949 (amb Maserati i Ferrari). Per al 1950, es va anunciar la creació del Campionat Mundial de Pilots, que constava de sis Grans Premis a Europa més les 500 milles d’Indianàpolis. Alfa Romeo va contractar les tres F: Farina, el veterà Luigi Fagioli i Juan Manuel Fangio, que ja havia començat a impressionar pel continent. El cotxe seguia sent el vell 158.
El 1950, Farina va guanyar el primer GP de Fórmula 1 a Silverstone i tot i obtenir 3 victòries, les mateixes que Fangio, va guanyar el títol per tres punts, convertint-se en el campió inaugural. El 1951, amb el mateix equip, va guanyar només una cursa, i davant la retirada de Alfa Romeo, va signar per Ferrari. Allà es va trobar amb Alberto Ascari, que dominaria totalment els anys 1952 i 53. Va ser precisament en aquest any 1953 on Farina aconseguiria la última de les seves 5 victòries en Fòrmula 1. També va guanyar les 24 hores d’Spa el 1953, i en el primer GP de 1954, a Argentina, va fer la pole position, convertint-se en el pilot més vell (47 anys) en fer la pole, rècord que encara manté. Però en una cursa de resistència a Monza va patir greus cremades que el van fer mig retirar. Va estar-se un parell d’anys apareixent en grans premis i a Indianàpolis, però al final de 1956 va retirar-se i va passar a tenir un concessionari d’Alfa Romeo.
De Farina se’n diu que era un pilot agressiu, sense massa respecte per als altres competidors. Abans de la guerra va estar implicat en dos accidents on sengles pilots hi moriren, però òbviament, estem parlant dels anys 30, on còrrer era perillosíssim. Enzo Ferrari el descrivia així: “Un home de ferro, per dins i per fora. Sempre em sentia una mica aprensiu amb ell. Era com un pura raça, capaç de cometre les bogeries més increïbles. Com a conseqüència, era habitual trobar-lo en un llit d’hospital”. Era també un home relativament altiu, que a vegades considerava que pilots de més humil infància no tenien dret a còrrer amb ell.
Farina no va allunyar-se del tot de la Fòrmula 1, col.laborant amb la pel.lícula de 1966 “Grand Prix”. Va ser aquell any, anant al GP de França a Reims, que Farina va perdre el control del seu Lotus Cortina i va xocar prop de Chambery, morint aquell mateix dia. Tenia 59 anys.
