Passat ja l’equador del campionat, Sebastian Vettel torna a la seva alemanya natal liderat el campionat, però segurament en l’únic moment que la gent comença a creure’s que Red Bull pot ser batut. La victòria de Ferrari a la Gran Bretanya (circuit a priori pro-Red Bull) no només ha donat moral a l’Scuderia, sinó també a equips com Mclaren, que veuen encara una llum i creuen que poden desafiar al binomi Vettel-Red Bull. No obstant això, la realitat ens les donen els punts, ja que actualment el líder porta 92 punts a Alonso i 95 a Hamilton. Amés, em sembla que al Regne Unit ens va quedar bastant clar que Webber estarà fora d’aquest joc, ja sabeu, “Mantain the gap Mark…”
De totes maneres, avui, més que parlar-vos de temps i punts, us vull parlar d’història. La majoria el coneixeu, ni que sigui a través del mític Gran Turismo de Playstation, però per els que no sabeu d’ell, us presento el que és, i de tros, el circuit més llarg de l’historia de la Fórmula 1: el Nordschleife, conegut també com l’Infern Verd.
Us sembla molt 7-8 minuts per volta? jo pensava que SPA era llarg!!
Evidentment, avui dia el Nordschleife ja no és un circuit on passa la Fórmula 1. Enlloc del Gran traçat històric, tenim una versió més light i reduïda acord a la Fórmula 1 moderna. No obstant això es tracta d’un circuit amb una història interessantíssima, amb guerres, boicots i accidents molt greus pel mig. És per això que m’he decidit a explicar-vos-la.
Situem-nos a 1927. Fins aquell moment les curses d’automobilisme alemanyes, que encara no eren Fórmula 1 com a tal, però ja tenien categoria de Gran Premi, es corrien a les carreteres públiques de les muntanyes d’Eifel. Donada l’evident perillositat d’aquella ubicació es va decidir construir un circuit especialment dissenyat per a fer-hi curses, seguint així l’exemple de circuits com Monza. D’aquesta manera a 1927 es va córrer la primera cursa automobilística en aquell llarg traçat, cursa que va guanyar l’alemany Rudolf Caracciola, un mite alemany de la pre-Fórmula 1.
Rudolf Caracciola amb el seu Mercedes
El circuit tenia 174 revolts i una amplada mitja de 8 metres. En els següents anys s’hi van anar corrent diferents esdeveniments de diferents categories automobilístiques. El Nordschleife també va ser l’escenari de diferents curses motociclistes i fins i tot ciclistes. Quan no s’hi celebraven Grans Premis, el traçat es convertia en un peatge d’un sol sentit que unia diferents poblacions, situació que encara es dona avui dia. No obstant això, uns anys després un senyor amb bigoti va provocar una guerra d’àmbit mundial quan va decidir iniciar la invasió de Polònia, fet que va interrompre totes les curses automobilístiques de pràcticament tot el món.
Després de la segona guerra mundial, a l’any 1950, el circuit de Nürburgring va acollir el que seria el primer Gran Premi d’Alemanya de Fórmula 1, tot i que no va ser fins al següent any que va puntuar pel campionat del món. L’Italià Alberto Ascari va ser el guanyador de les tres primeres edicions del Gran Premi a les mans del seu Ferrari. Als següents anys el seguirien noms que ja us sonaran més, com és el cas de l’argentí Juan Manuel Fangio, que hi va guanyar amb tres cotxes diferents (Mercedes, Ferrari i Maserati), o els britànics Stirling Moss, Graham Hill, Jim Clark o Jackie Steward, tots ells guanyadors d’algun Gran Premi en aquest circuit.
Alberto Ascari a les mans d’un Ferrari tan mític com bonic
No obstant això, cada any es qüestionava més la seguretat d’aquell traçat. Al tractar-se d’unes dimensions tan colossals era difícil que l’equip mèdic arribés a temps als llocs, amés les escapatòries no eren gents abundants i hi havia trams de velocitats altíssimes junt amb una entrada a boxes molt perillosa. Els canvis al circuit van ser constants, però no semblaven convèncer als pilots. A finals dels 60 els pilots van decidir no acudir a la cursa d’alemanya tot i estar programada pel calendari. El motiu és que el Nordschleife no havia actualitzat, de la mateixa manera que havia fet SPA, les seves instal·lacions per fer-les més segures. Vist això “la Fórmula” es va quedar uns anys sense passar pel “Ring”, però a 1971 el circuit es va reformar i la El Gran Circ va tornar a allà.
Tot i que el Circuit va fer tot el possible per actualitzar-se portant a terme nombrosos canvis, Niki Lauda va encapçalar un nou boicot al 76: el circuit seguia sent molt perillós. Amés amés s’hi sumava la dificultat de les televisions per fer una cobertura acceptable del Gran Premi. No obstant això la cursa es va córrer i, irònicament, el Niki hi va tenir un accident que gairebé li costa la vida i en el qual “s’hi va deixar la pell”, ja que es va cremar nombroses parts del cos.
Tv3 ens explica l’accident de Niki Lauda
El curiós de l’accident de Lauda va ser que van salvar-lo els pilots, els seus companys, enlloc de fer-ho l’equip mèdic que, tot i que voltava amb un Porsche R, va arribar molt més tard. Aquest accident va marcar la fi d’un dels circuits més perillosos i mítics de la Fórmula 1. La gent el coneixia com a l'”infern verd” perquè l’aventurat traçat es trobava al mig d’un bosc de l’alemanya profunda. Als següents anys el Gran Premi d’Alemanya es va córrer al Hockenheimring (una versió bastant diferent a l’actual). No obstant això, el govern alemany no volia perdre part de la seva història automobilística i va redissenyar totalment el circuit convertint-lo avui amb “un circuit més”.
El nou Nüurburgring, que desde 1995 ha estat molts anys escenari del Gran Premi d’Europa de Fórmula 1, comparteix per això una petita part amb l’antic traçat del Nordschleife, o sigui que quan Vettel, Alonso, Hamilton i Button passin per sobre d’aquesta pista no oblideu que passen per sobre de pràcticament 100 anys d’història.
