Crònica GP d’Abu Dhabi: L’esperança porta al títol

El campió del món més jove de la història. Campió entre campions.

Per sort o per desgràcia diumenge un servidor estava sol a una habitació d’hotel al costat de l’aeroport de Maastricht-Aachen. Com bé us podeu imaginar, el primer que vaig fer va ser investigar fervosament com podria veure la finalíssima de la Fórmula 1 unes hores més tard. Gràcies a Déu a la televisió de l’hotel hi havia la RTL, la televisió alemanya que fins i tot feia un previ amb en Niki Lauda. Al començar a veure el previ vaig tenir un “feeling”: la seva actitud vers Vettel era fins i tot més exagerada que la de Lobato (laSexta) vers Alonso. Alonso era el gran enemic, fins i tot el que s’encarregava de doblar el Fernando en feia mofa. Mark Webber, ni existia. Tot plegat em va fer mala espina…

En aquesta crònica i ha moltíssimes coses de les que podríem i hauríem de parlar però de moment ho deixarem per articles posteriors que de ben segur que publicarem i pel que a mi em toca em centraré bàsicament en el desenvolupament de la cursa en sí.

Segons el mateix Sebastian va declarar en roda de premsa. El dissabte s’en va anar a dormir sol a la seva habitació d’Hotel com un dia qualsevol. L’endemà es va llevar i va tenir una bona sensació: es sentia bé, tranquil, relaxat. Les coses al cap i a la fí podien sortir bé, ell només tenia que mantenir l’esperança i fer-ho tan bé com sapigués.

A Abu Dhabi va succeir el que molts creien que fos el menys probable que succeïs (tot i que jo ho veia com molt possible abans de la Pole): Sebastian Vettel. Un magnífic i espectacular Sebastian Vettel es va proclamar campió del món 2010; l’escuderia austríaca Red Bull Racing Renault s’emporta doncs tots els honor i tots els galardons i veu com la seva tan criticada filosofia d’honor i competició neta, natural i esportiva s’emporta el gat a l’aigua i apaga totes i cadascuna de les crítiques. Ferrari doncs ha estat la gran perdedora de la temporada, tot i que si m’ho permeteu, l’únic rival digne i l’heroïna tràgica que ha fet el possible perquè Fernando, que s’ho val, pogués mantenir sempre l’esperança de proclamar-se tricampió del món.

Les coses com sempre varen començar bé per uns i malament par d’altres. En aquest cas els McLarens varen ser la silenciosa i descartada sorpresa del GP, sense res a perdre l’escuderia anglesa va desplegar a la perfecció les seves capacitats tan en cursa per part dels seus pilots com estratègiques per part dels seus cervells (quina pensada sortir amb gomes dures) com de fiabilitat per part dels seus mecànics. Jenson Button va començar la cadena d’esdeveniments catastròfics que impediren a Fernando coronar-se campió adelantant-lo en la sortida.

I és que la derrota del Fernando em va recordar a un accident d’aviació: no podem sols trobar un culpable sinó que l’endadenament d’una sèrie d’esdeveniments imprevistos i indesitjables provoquen una reacció en cadena que conclouen amb desastre: la primera, l’avançament de Jenson Button a la sortida.

Així doncs Mark Webber aconseguia situar-se per darrere del Fernando i fins i tot l’apretava durant les primeres voltes, Sebastian Vettel volava i aconseguia un ritme superior, aplastant sobre tothom, de l’ordre d’un segon i mig superior al de Mark Webber. Fins aquí, els números que ja començaven a cantar donaven encara el títol a Fernando Alonso així doncs la cursa s’anticipava dolça per als Ferraristes (com jo) i Alonsistes. Però al cap de poca estona va arribar el Safety Car al sempre espectacular circuit d’Abu Dhabi: Nico Rosberg colpejava lleugerament a Michael Schumacher, Schumacher s’envirollava i Luizzi impactava ostentosament amb l’alemany.

Segona peça del desastre: Vitaly Petrov i Nico Rosberg entraven al pit lane per fer els seus canvis de pneumàtics junt amb molts d’altres que al final no resultarien tan determinants. Començava poc després el ball “normal” de les parades. En aquesta ocasió tan Red Bull com Ferrari tenien molt clar com començar actuar (McLaren i Kubica ja calçaven les gomes dures d’entrada, no havien de fer res): amb Vettel volant en la 1a posició i Fernando aprentant a Jenson Button, Mark Webber i Felipe Massa eren els conillets d’índies. Ambdós varen sortir per darrere del Jaume Alguersuari que, ai las! Per un moment la mirada de tots els estrategues tant de Red Bull com de Ferrari estaven en ell i és que el Jaume, va ser una de les altres peces claus: les dificultats (volta i mitja) que va tenir Mark Webber per adelantar-lo varen fer decidir a Ferrari fer entrar JA al Fernando per poder sortir davant de Mark, aquest va ser el moment clau. La petita decisió enmig de la cadena d’esdeveniments que determinen la derrota final.

Desconeixem si l’estratègia de Red Bull va ser la de llançar l’esquer i veure si Ferrari picava o no. Però Ferrari va picar de valent. En què varen pensar en aquell moment? Mark Webber necessitava guanyar per batre a Alonso i això, era ja impossible. Així doncs l’atenció feia estona que hauria d’haver-se desplaçat a cap a Vittelo, però l’scdueria no va ser capaç de veure-ho. Varen pensar en aquell moment la quantitat d’ala que portaven i la mancança de velocitat punta que tenien? Jo crec que no. En aquest moment a excepció de capricis del destí, Ferrari regalava en safata de plata una merescudíssima corona a Sebastian Vettel (merescudíssima pel Sebastian ésclar).

Fernando entra al box. Fa la seva parada. Surt davant de Mark Webber, hip hip hurra? No pas. La falta de velocitat del Ferrari es manifesta en primer lloc amb Jaume Alguersuari: Felipe Massa és incapaç d’avançar al nostre estimat pilot català (situació que es perpetraria per la resta de la cursa) falta velocitat al Ferrari. Fernando es veu atrapat a menys de la meitat de la cursa, al darrera de Vitaly Petrov i al davant de Mark Webber.

I aquí trobem un altre punt de la cadena de desastres, un punt per altra part molt afortunat i benvingut: Vitaly Petrov realitza la cura de la seva vida. Ni una sola errada. El Renault del rus rapidíssim en el recte S1 és capaç de resistir totes les embestides desesperades del Fernando, la dificultat del traçat per adelantar i la poca punta del monoplaça de l’asturià juguen a favor de Petrov i volta rere volta el Fernando desesperat veu com el títol s’escapa inevitablement i a excepció de fumarada blanca al cotxe del Vettel, de les seves mans. El panorama doncs a Red Bull era inmilllorable i l’única cosa que podien fer era… esperar. La parada de Lewis Hamilton per altra banda va ser similar a la d’Alonso. En aquest cas el pilot anglès es va quedar just al darrere de Robert Kubica i va patir durant unes voltes el mateix que l’asturià, no obstant la parada del polac al box amb tot el temps que Petrov li havia fet guanyar situava al polac per davant del seu company d’equip, impossibilitant encara més la corona de l’asturià. Així doncs després de la parada del Sebastian, Jenson Button estaria unes breus voltes al capdavant del GP fins a la seva parada que el situava en tercera posició just al davant de Nico Rosberg. Faltaven menys de deu voltes pel final i tota l’aigua a l’aiguera.

Ferrari havia d’acceptar el desastre, el bombardeig continu de missatges motivadors d’Andrea Stella cap a Fernando, “Fernando és crític que adelantem a Petrov”, “Fernando sé que pots fer-ho”, “Fernando sé que vas al màxim però necessitem que usis el talent que sabem que tens”. Inútils: Alonso amb un cotxe sense velocitat punta i sense aliats a la graella (Renault i Toro Rossa varen ser involuntaris aliats de Red Bull) i amb un Felipe Massa anulat per sempre més l’únic que va poder fer va ser portar la seva conducció fins als seus límits, protagonitzant bastantes sortides de pista aconseguint en aquestes que mai Mark Webber li amenaces la posició.

Sebastian Vettel guanyava doncs a la “vieja usanza” i és que feia molt de temps que no es veia a un campió del món al capdamunt d’un podi, en la primera posició, amb els ulls inundats de llàgrimes i amb dos pilots al seu voltant (Button i Hamilton) satisfets amb el devenir de la cursa. El fals cava amunt i avall i una celebració total, merescuda i honesta a la petita i jove escuderia de Christian Horner, Adrian Newey, Mark Webber i cia.

FELICITATS CAMPIONS!

Val a dir que el paral·lelisme que hem fet amb LOST fins al final amb el tema dels candidats s’ha tornat a repetir, aquest cop per desgràcia, una vegada més: l’episodi final no ha sigut tan espectacular com molts esperàvem. La cursa, un Scalextric en tota norma no ha tingut res a veure amb els espectaculars finals a Interlagos de 2007 i 2008. Ja ho va demanar el Fernando: “Vull que els espectadors s’adormin” i sí, segurament molts es varen adormir. El Fernando va patir un terrible malson.

Ja marxan de Maastritch, el dimarts al matí, vaig agafar un tren cap a Brusseles. En el tren em vaig trobar el periòdic gratuir Métro, que fa un temps a Espanya també s’editava, dins del rotatiu, hi havia un anunci de Renault a pàgina complerta que em va fer molta gràcia. La fotografia era dins el box de Red Bull Racing Renault i en primer plà el motor Renault envoltat de tots els enginyers de Renault que han treballar al box de Red Bull durant aquesta temporada. L’anunci es felicitava per ambdós campionats i felicitava a tot l’equip per la feina ben feta i és que efectiament Renault ha ajudat moltíssim a que Red Bull es proclamés campiona del món de les dues categories.

I ara siusplau els nostres semàfors:

Nota al peu: des del punt de vista d’un Ferrarista purista com jo val a dir que aquesta derrota no ha sigut tan dolorosa com pot semblar. En primer lloc tendeixo a sentir-me incomplert quan Ferrari no es proclama campiona en l’apartat d’escuderies, i en segon lloc us confesso obertament que va ésser MOLT MÉS DOLOROSA la derrota de Felipe Massa a l’últim revolt d’Interlagos 2008. En aquella ocasió el protagonista no va ser Vitaly Petrov o Jaume Alguersuari sino Timo Glock. Us deixo un vídeo recordatori: