Prèvia GP de Japó: Metamorfosis

Em vaig quedar congelat, el diumenge en termes calendarístics farà gairebé 3 anys d’aquest succés. Avui en dia la situció es terríblement diferent (en el sentit en que és molt diferent).

Corria la temporada 2006 l’última vegada que els monoplaces rodaven pel també mític circuit de Suzuka, de fet m’atreveria a dir que és al circuit (amb el permís de Montmeló) on més voltes virtuals he donat; senzillament m’encanta, antuvi també circuit on es decidien els campionats (si molt abans que Brazil, en concret els campionats Schumacher-Häkkinen, qui no recorda la corva 130, la nória, la xicane final amb baixada…). Durant aquella temporada, Ferrari s’havia resorgit de les cendres de 2005, el primer Campionat per a un puixant Fernando Alonso. Pilot que s’havia convertit objecte d’odí m’atreveria a dir que a tots els tifossi, en particular als catalans; entre ells, jo inclòs.

La raó és molt senzilla; una marabunta de seguidors de l’Alonso van envair el Circuit de Catalunya, circuit que antuvi havia sigut típicament Ferrarista; unes grades tenyides de vermell amb una importantíssima (70%) afluència d’extrangers; un ambient molt familiar a la zona de socis, un respecte impresssionant pel rival i a disfrutar de dies com el que en Häkkinen va trencar motor l’última volta just davant de l’Ivan i de mí. Però esclar tot això va ser abans que arribes Fernando Alonso… a triumfar. Aleshores d’un any per l’altre, el circuit es va destrossar; va arribar i ja em perdonareu “el nacionalsme espanyol, alonsista, borratxo, porc, brut i irrespectuós”, ja està ja ho he dit; jo amb la meva bandera de Ferrari, gorro i polo em sentia com un pingüí a l’amazones; fins la gent em mirava malament; el pitjor va arribar més tard esclar: La gent insultava al Kaiser. INSULTAVA al kaiser cada vegada que passava. Això em va ofendre profundament, i ésclar, ho vaig acumular tot al racó del meu cervell on tenia l’etiqueta: “odi a l’Alonso”. Això va durar dos anys; després va arribar el mencionat GP de Japó.

Veure el vídeo de la trencadissa de motor (la primera que es recordava del Schumi)a falta de 17 voltes pel final i per assegurar-se el liderat del campionat a falta d’una última prova, mentre rodava primer per davant Alonso (i anaven empatats a punts), va ser molt dolorosa; crec recordar que en silenci em van caure unes llàgrimes, estava amb l’Ivan veient la carrera en directe. Vaig tardar en recuperar-me del cop.

Jo crec que si hagués pogut viatjar en el temps i de pèt em trobés a l’actualitat no em creuria el que veuria: Schumacher donant la benvinguda a l’Alonso a Ferrari, Alonso la salvació del caballino… demanaria que em donguessin una bona clatellada o em tiraria d’un pont per veure si em despertava del malson.

Pero ara: això ha canviat. Desitjo que el Fernando arribi a Ferrari; pugi a un monoplaça de la millor escuderia de la història i tant ell com la resta de nosaltres triumfem i tornem a les victòries. I que per molts anys així sia.

Perquè he canviat la meva forma de pensar? He madurat. I molt, he vist l’Alonso passar-les magres a can Dennis, esforçant-se per no res a Renault, he vist Ferrari perdre el nord amb un lideratge tendre, una italianiztació preocupant, un pilor sense sang, com Kimi i un sense talent natural com Massa (però amb molt d’esforç i passió). Fernando no només combina a en Kimi i en Massa i en treu el millor d’ambdós; sinó perquè objectiva i subjectivament parlant és el millor pilot de la graella; bicampió mundial.

El cap de setmana tot i que intrascendent (i totalment oblidat després de la notícia bomba), pinta molt interessant; potser plourà i Rubens Barrichello a de disparar els seus darrers cartutxs, si així és, tot i que els entrenaments lliures no ens han indicat res de res, potser podria ser que al final, ens emocionèssim i tot.

A disfrutar de l’escpectacle gent!